Passat i esdevenidor de les Caramelles (1936)

Del músic Miquel Torrents a La Publicitat (5-IV-1936). Tres mesos després la tradició de les Caramelles va ser estroncada per la insurrecció feixista de Franco i per l’esclat revolucionari iconoclasta. Tot i que des del 1939 –ja imposat el cop d’estat militar– es van recuperar festes catòliques, fins cap al 1959 el franquisme va impedir les caramelles al tractar-se d’un costum molt arrelat en el catalanisme popular. No hi ha dades biogràfiques a l’abast sobre Miquel Torrents, autor d’aquesta peça de tocs irònics lleus i amables. Era violinista a l’orquestra de Ràdio Barcelona EAJ-1, on el seu germà Jaume va ser director de programes.

La nit de Pasqua tot és una cançó arreu de Catalunya. És nit de festa i de cants; nit de joia i de gatzara. En llogarrets, pobles i ciutats de la nostra terra, el Dissabte de Glòria, a l'hora que el sol es pon, surten els cantaires joves, i també els que no ho són tant, per anar a fer la tradicional serenata de les Caramelles. Les societats corals i les colles que s’organitzen per a cantar caramelles recorren masies, viles i ciutats durant tota la nit de Pasqua. Porten un fanal encès i una cistella voltada de flors. Dona bo veure’ls cofats amb la clàssica barretina. D'un tros lluny semblen un fantàstic camp de roselles que tot encisat rodi sense parar mai. Les colles van picant als balcons i finestres i adrecen a les donzelles les millors tonades del repertori. Elles, agraïdes d'un tan espiritual present, posen a la cistella ous, botifarres, dolços o altres menges. Als cantaires de les Caramelles dona goig veure’ls cantar. Canten amb l'ànima als ulls. I aquesta ànima es trasllueix sempre magníficament ingènua. Àdhuc en aquells temperaments en els quals s'acusa normalment altra condició que la ingenuïtat. I és perquè en aquesta nit preciosa en què la lluna i els estels brillen tan clar, els cantaires adrecen espiritualment, potser sense adonar-se’n ben bé, un cant de salutació a la primavera que arriba. Canten, més que amb la veu, amb la seva ànima, l'entrada al temps clar, amb espurneig als ulls i rialles als llavis. Canten els cantaires de Caramelles fins que el sol del nou jorn resplendeix per a poder-ne cantar tota la joia esplendorosa de la Pasqua florida. El bagatge literari i musical dels cantaires de Caramelles és molt heterogeni: tonades excelses i altres d’insípides, temes idealíssims i altres banals. Valors d’elevada moral i també de pèssima rutina. En la història del folklore no existeix cap indici de lletra ni de música de Caramelles amb anterioritat al segle XVI, i encara les d'aquesta època són considerades com “apòcrifes" per alguns folkloristes. Les del segle XVII, XVIII i XIX solen distingir-se, en general, pel seu caràcter banal i poc crític. I entre les més delicades i que revelen certa inspiració, el gènere per ell mateix, ofereix poques varietats temàtiques, tant literàries com musicals. Cal remarcar que l'interès intrínsec de les Caramelles radica en que mostren un caire dels sentiments de l'ànima popular. La vida de Catalunya és rica d'aquestes diades populars, que són la plasmació de sentiments col·lectius. Parlem un xic del deure ineludible que en l'hora present tenen els literats i les corals de la nostra terra. Han de voler que elles no siguin un llast anacrònic per a futures generacions; ans al contrari, han d'ésser un element cultural ètnic dins les noves anivelladores ideologies socials. […] Cal que els nostres millors compositors i poetes forneixin els cors d'obres a l'alçada de l'hora present, que és de neguit i de fretura. Obrant així es treballarà per a convertir en realitat el pensament del gran patrici Francesc Macià: “Crear una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera.”