A vegades, a la vida passen coses inexplicables.
Aquests dies, llegint la història de l’únic supervivent de l’accident aeri d’Air India, he ratificat una conclusió, un pensament o una creença que tantes vegades he sentit. Més de dues-centes persones van morir en l’accident, incloses les que es trobaven a terra i van ser envestides per l’aeronau. Hi va haver supervivents?
Sí.
Un.
Una sola persona es va salvar. I va sortir caminant pel seu propi peu. El seu germà, que viatjava just al seu costat, va morir. Insisteixo: al seient del costat. Ell, il·lès. El seu germà, mort.
He dedicat bona part de la meva vida a pensar i escriure sobre el factor sort. L’Àlex Rovira i qui signa aquesta columna vam defensar en el seu dia, a la faula La bona sort (que va fer la volta al món i es va traduir a desenes d’idiomes, venent milions d’exemplars i arribant a ser número u en vendes al Japó i a Espanya, entre d’altres), que la sort no és una loteria, sinó una combinació d’oportunitat i preparació. Que cal crear les condicions perquè aparegui. Que la sort afavoreix qui treballa, observa, insisteix, persevera.
Ara bé, com apliquem això aquí?
El seient 11A no va ser una preparació. Va ser una assignació. Res més. No hi ha estratègia, ni mèrit, ni oportunitat. Hi ha atzar. Brutal. Pur. Incomprensible. I aquella persona que camina, viva, entre la resta de passatgers, morts, queda marcada per sempre.
M’imagino el silenci dins del seu cap. L’eco de cada nom que no va superar el recompte de supervivents. El pes de la pregunta impossible: per què jo? No és una sort que es pugui celebrar. És una supervivència que exigeix un relat. Una explicació que, probablement, no existeix. Només el temps, i potser l’espiritualitat, li permetrà resignificar aquell miracle sense mèrit ni culpa.
Sempre he cregut en el destí com un fet que es construeix. Que els nostres actes tracen un camí. Però també sé que hi ha esdeveniments que queden fora d’aquest traçat. Que cauen com meteorits damunt nostre. I en aquells moments, un només pot decidir què fer amb el que li ha tocat.
Convertirà el passatger del seient 11A la seva vida en un testimoni? Sentirà que té una missió? Es retirarà del món en silenci? Ningú no ho sap. Sobreviure així –d’una manera tan brutalment aleatòria– no sé si et converteix en afortunat. Més aviat al contrari. O potser una altra cosa: et converteix en algú a qui la vida ha fet una pregunta molt difícil.
El que faci, d’ara endavant, amb aquesta pregunta… això sí que és destí.
