Pau Casals s’acomiada de Barcelona (1930)

De l’entrevista amb el mestre Pau Casals (el Vendrell, 1876 - San Juan, Puerto Rico, 1973) que Irene Polo (Barcelona, 1909 - Buenos Aires, 1942) va publicar aquesta setmana fa noranta-cinc anys en el darrer número de la revista Imatges (25-XI-1930). Tres anys després, Casals rebutjava la invitació per actuar amb la Filharmònica de Berlín, en protesta contra el nazisme. El 1939 es va exiliar. No va tornar a Catalunya.

Som a l’estudi del meravellós violoncel·lista Pau Casals, al seu domicili de la Diagonal. Amb piano de cua –el piano romàntic–, un faristol buit, molts quadres i el somriure reticent del gran mestre, i la seva clàssica pipa.

—Sí, sí —ens diu, passant-se la mà per la calba cèlebre (la calba inspirada i lluminosa dels seus cartells i de les seves al·legories)— dilluns me'n torno; me'n vaig a Bèlgica, a Anvers, on començo la meva tournée anual per l'estranger.

—I a tornar-hi...

—És clar: no hi ha més. És la vida, no? Però, vaja, la música no em cansa mai... A més, la meva feina és molt més fàcil a l'estranger que aquí. A Àustria i a Alemanya, sobretot, on la gent té una tradició musical idiosincràtica, i la música hi té la mateixa importància i la mateixa naturalitat que el nostre pa de cada dia. Aquí, en canvi, m’ha calgut fer-me l'ambient, jo mateix, creant l'Orquestra Pau Casals i la Societat Obrera de Concerts, que he fundat per a divulgar, per a infiltrar la música, el costum i la necessitat de la música en l'esperit del poble.

—I què, li sembla difícil?

—Una mica, és clar. Aquí la gent no té antecedents musicals...

—Ni temperament?

—Això ja és distint. El temperament se'l pot crear. Més ben dit: necessita crear-se’l. És precís que la nostra gent deixi de considerar la música com un espectacle més (i encara el que és pitjor: un espectacle poc estimulant), que deixi de confondre-la amb el futbol, el cinema i les varietés, per a reconèixer-li la categoria que té realment. En una paraula: cal que s’adoni que la música no és una diversió sinó una filosofia; la més pura i la més universal de totes les filosofies; que és tota una educació moral, la més eficaç de les civilitzacions humanes.

—Vostè hi creu?

—Com hi han cregut Nietzsche i Goethe i tot el món, i com és la veritat. Per exemple: tant com s'està fent arreu darrere de la pau i l'instrument pacificador més segur que hi ha és la música... El dia en què tota la gent del món estigui penetrada de la missió de la música, els esperits coneixeran la serenitat i s'hauran acabat les follies de les guerres... Vostè sap la llegenda d'Orfeu, que amb la seva arpa domava les feres i les endolcia; doncs és ben certa.

—Així, tota la seva obra musical és una obra apostòlica?

—Ah! Completament. L'esforç terrible, sense cap mena d'interès material, que haig de fer per a sostenir els trenta concerts anuals de l'Orquestra Pau Casals i la fundació de la Societat Obrera de Concerts ho proven. Especialment aquesta Societat que, com li he dit, no té més fi que la popularització de la música, i que tracto d'implantar també a l'estranger. [...]

—Tant viatjar sempre, tant assajar, tant tocar aquí, allà, a tot arreu... I anar-se'n constantment de casa seva, allunyar-se sense parar de la seva dona, dels fills, dels germans, de tota la família; en fi, i de la seva ciutat...

—Em sap molt de greu anar-me'n de Barcelona. De cap manera m’hi puc acostumar. Barcelona és per mi una part de casa meva. Soc d'un casolanisme increïble. Ja ho veu: els meus projectes són tots de viatges: ara cap a fora; després tornaré; me n'aniré un altre cop. Tornaré a Barcelona, i encara tinc pensat visitar la Xina i el Japó, on no m’ha deixat arribar mai la meva feinada. Doncs, tot i amb això, cada vegada me'n vaig amb el mateix contracor. Em fa molta pena deixar Barcelona. El meu comiat és dels més sentits.