Pedagogia disciplina
Les preguntes han canviat. La primera és sobre les vacances (Quantes? Més! Quan jo vulgui! Sempre!). També demanen per la plaça de pàrquing (on és la meua?). Per l’horari: el concordat amb mi mateix; l’horari no horari; el temps, l’espai, tot és relatiu, per tant, no cal horari… Disponibilitat? No missatges, senyals de fum, coloms missatgers, i si ens trobem pel carrer ni em miris. És que tu m’has d’entendre a mi, eh? En moltes entrevistes de feina de l’únic de què no es parla és… de feina.
Són persones que han fet carreres, màsters, doctorats o cursos per correspondència epistolar de transmigració de les ànimes dels bròquils ecològics, però han passat els anys amb el cervell cuinat a la planxa per motius de nutrició vegetal. El problema no és ja el dèficit de comprensió lectora, oral, olfactiva… És existencial. Però clar, abans va passar allò.
Sí, passaven. Sense parar. A raig. Un dia vaig descobrir que els nens no repeteixen curs. Facis el que facis està bé. Una suma, una redacció, un pet, un rot… Aquesta és la pedagogia. Des de P-0 a batxillerat. I després… Universitat, feina… tot està bé. Molt bé. Béeeeeee. I Beeeeee. Sobretot que el corder no pateixi. Demana’ns que t’afartem de pollastres a l’ast i amanides de sugus. El que es necessita és disciplina a granel: a les aules i fora de les aules.
Pic i pala. Com sempre. Tornar a entendre que escriure és reescriure. Que per escriure s’ha de pensar abans. I així tot. La disciplina és això. No pas anar ensenyant que la vida és no repetir. No caure, no tornar a aixecar-te, no caure, no tornar… La vida no és bella: és vella. La vida no és un gatet i una rateta que són superamics i munten una associació d’emocions semi humanes abraçats tot el dia. La vida només l’esgarrapes i la zigzagueges amb la pedagogia de la disciplina. Mètode, estratègia, procediment, regla, tècnica. Així es fa una casa, un tub de PVC o un argument per convèncer, explicar, raonar… Però, no, que ho faci tot l’aire, per immersió, per fe, esoterisme, ja sigui la llengua, les matemàtiques o la bona educació. Disciplina.
Cap país s’ha construït sense disciplina. Cap home. Res. No es pot voler ser escriptor i no llegir, ni escriure. Només viure de dir: soc o vull ser escriptor. Això sí, repetir-ho nit i dia. Dic i no faig. Teoria i no pràctica. Catalunya és segrestada pels teòrics. Pels irreals. Parlar d’enciams i no haver vist ni tocar mai un enciam i a més legislar sobre enciams. I a més fer cursos de management sobre enciams. I dir-li al pagès que no sap res, que és un ignorant, que així no es fan les coses. Sisplau! Que tenim els enciams deprimits!
Disciplina a les aules i a casa. Una casa és també una aula. Una aula és també una casa. Perquè tots aquests nens que s’eduquen creient que la disciplina és feixisme, dictadura, absolutisme... Tot al revés: criatures del jo destruint el nosaltres. Nens del jo, jo i del io-io. Doncs ja fa temps que passa. Efecte Mr. Bean: cauen de patac a terra i es creuen que estan sols al món. Que abans d’ells, ningú, que després, ells, més ningú. Tranquils: quedareu substituïts i oblidats. Abans, però, es venjaran.
Quan els Jo-no-disciplina hagin de rentar el cul a la residència als pedagogs del no-res que ara diuen que no cal cap disciplina els hi engaltaran: tururuuuut violes! Que ja els han rentat un cop el cul. Que tot bé i que es diverteixin fins a morir.