Les preguntes han canviat. La primera és sobre les vacances (Quantes? Més! Quan jo vulgui! Sempre!). També demanen per la plaça de pàrquing (on és la meua?). Per l’horari: el concordat amb mi mateix; l’horari no horari; el temps, l’espai, tot és relatiu, per tant, no cal horari… Disponibilitat? No missatges, senyals de fum, coloms missatgers, i si ens trobem pel carrer ni em miris. És que tu m’has d’entendre a mi, eh? En moltes entrevistes de feina de l’únic de què no es parla és… de feina.
Són persones que han fet carreres, màsters, doctorats o cursos per correspondència epistolar de transmigració de les ànimes dels bròquils ecològics, però han passat els anys amb el cervell cuinat a la planxa per motius de nutrició vegetal. El problema no és ja el dèficit de comprensió lectora, oral, olfactiva… És existencial. Però clar, abans va passar allò.
Sí, passaven. Sense parar. A raig. Un dia vaig descobrir que els nens no repeteixen curs. Facis el que facis està bé. Una suma, una redacció, un pet, un rot… Aquesta és la pedagogia. Des de P-0 a batxillerat. I després… Universitat, feina… tot està bé. Molt bé. Béeeeeee. I Beeeeee. Sobretot que el corder no pateixi. Demana’ns que t’afartem de pollastres a l’ast i amanides de sugus. El que es necessita és disciplina a granel: a les aules i fora de les aules.
Pic i pala. Com sempre. Tornar a entendre que escriure és reescriure. Que per escriure s’ha de pensar abans. I així tot. La disciplina és això. No pas anar ensenyant que la vida és no repetir. No caure, no tornar a aixecar-te, no caure, no tornar… La vida no és bella: és vella. La vida no és un gatet i una rateta que són superamics i munten una associació d’emocions semi humanes abraçats tot el dia. La vida només l’esgarrapes i la zigzagueges amb la pedagogia de la disciplina. Mètode, estratègia, procediment, regla, tècnica. Així es fa una casa, un tub de PVC o un argument per convèncer, explicar, raonar… Però, no, que ho faci tot l’aire, per immersió, per fe, esoterisme, ja sigui la llengua, les matemàtiques o la bona educació. Disciplina.
Cap país s’ha construït sense disciplina. Cap home. Res. No es pot voler ser escriptor i no llegir, ni escriure. Només viure de dir: soc o vull ser escriptor. Això sí, repetir-ho nit i dia. Dic i no faig. Teoria i no pràctica. Catalunya és segrestada pels teòrics. Pels irreals. Parlar d’enciams i no haver vist ni tocar mai un enciam i a més legislar sobre enciams. I a més fer cursos de management sobre enciams. I dir-li al pagès que no sap res, que és un ignorant, que així no es fan les coses. Sisplau! Que tenim els enciams deprimits!
Disciplina a les aules i a casa. Una casa és també una aula. Una aula és també una casa. Perquè tots aquests nens que s’eduquen creient que la disciplina és feixisme, dictadura, absolutisme... Tot al revés: criatures del jo destruint el nosaltres. Nens del jo, jo i del io-io. Doncs ja fa temps que passa. Efecte Mr. Bean: cauen de patac a terra i es creuen que estan sols al món. Que abans d’ells, ningú, que després, ells, més ningú. Tranquils: quedareu substituïts i oblidats. Abans, però, es venjaran.
Quan els Jo-no-disciplina hagin de rentar el cul a la residència als pedagogs del no-res que ara diuen que no cal cap disciplina els hi engaltaran: tururuuuut violes! Que ja els han rentat un cop el cul. Que tot bé i que es diverteixin fins a morir.
