Robots que ballen

M’ha impressionat, i no només a mi, l’espectacular exhibició xinesa –dilluns passat– de robots humanoides ballant amb una destresa que associàvem amb ballarins humans experts. El fet em suggereix tres comentaris.

1. Per a què serveixen? L’aparença humana és irrellevant per a un robot que substitueix en el seu lloc de treball l'operador d’una màquina. Però ho podria ser quan es tracta de substituir serveis que ara proveeixen els humans. La substitució podria produir-se si el cost del robot humanoide fos assequible i si els humans no valoressin de manera intrínseca que el proveïdor de serveis fos un humà. Tinc pocs dubtes que els preus no serien un obstacle fonamental. Però també crec que la propensió a eliminar llocs de treball fins ara ocupats per humans serà més gran en la manufactura o els serveis a distància que en els serveis personals presencials. El contacte i la companyonia humana compten. La qual cosa, dit sigui de passada, pot ajudar a l'equilibri global de l’economia, en la mesura que l’envelliment de la població porti a un augment compensatori de l’ocupació en acompanyament i cures. Cal dir també que aquestes últimes, proveïdes per persones, milloraran en eficiència, qualitat i seguretat per la utilització d’estris robòtics que incorporin una IA avançada. I que així mateix poden complementar-se amb robots humanoides i animaloides prou bufons per generar satisfacció emocional. Pel que fa al robot que balla, el meu parer és que no substituirà tampoc l'humà que balla, excepte potser quan aquest ho fa en un paper molt secundari. Contemplar els límits –ràpidament canviants– del que pot fer una màquina o els límits –molt lentament canviants– del que pot fer un humà són exercicis diferents. Ambdós, però, interessants.

2. Què vindrà? Les empreses que ens ofereixen robots que ballen no ho fan perquè creguin que el mercat de serveis de ball és tan extens que l'oportunitat de negoci és molt gran. Per més que l’efecte demostració generarà comandes, ho fan primordialment com una manera d’exhibir la qualitat i la potència de la seva tecnologia. I de posicionar-se, ja que encara queda molt camí per recórrer. Som a l’etapa en què un robot pot fer un número de ball tan humà que ens deixa bocabadats, i en què un conjunt de robots poden desplegar una coreografia complexa amb humans cooperatius. Com si fos una representació de ballet. És previsible que en els propers anys passem de posar el focus en representacions a posar-lo en competicions entre equips de robots. Però encara no ens apropem al punt en què un conjunt de robots humanoides puguin aguantar una relació no cooperativa amb un grup d’humans. Aquesta serà la pròxima frontera. Imagineu-vos, per exemple, que d’un laboratori del Barça –o de l'Espanyol, o del Girona o de can Piqué– sortís el disseny d’un repte –amb un premi no simbòlic– per un equip de robots físics que fos capaç de guanyar l'equip humà patrocinador. El disseny, com és habitual en les competicions esportives, hauria d’incloure prescripcions físiques per als equips de robots que fessin de la destresa el factor competitiu decisiu. O si voleu, imagineu-ho amb el tenis. En les competicions intel·lectuals entre la IA no robòtica i els humans ja tenim situacions –com en les medalles en olimpíades matemàtiques– en què la IA ha estat a l’altura dels millors humans.

3. Moment Sputnik? Em pregunto si el nivell o, sobretot, el dinamisme de la tecnologia xinesa seran un moment Sputnik per als EUA. És a dir, un moment en què s'adonen que si no reaccionen poden perdre una cursa estratègica vital. Les capacitats necessàries per reaccionar, els EUA les tenen amb escreix. Robots que ballen igual de bé, o millor, estan al seu abast. Però que reaccionin dependrà de quina sensibilitat s’imposi en la política. No avançarà si és la de Trump del negacionisme climàtic, el retorn al petroli, l’hostilitat contra les universitats o l’escepticisme envers les vacunes. En tot això la Xina mira al futur i els EUA al passat. Però els EUA també són el país a l’avantguarda de les tecnologies digitals, de la IA i de molts àmbits de la ciència, i les seves universitats continuen sent capdavanteres. Costa de creure que no apostaran per aquestes fortaleses.

El cas d’Europa és diferent. Aquí el consens és gran sobre la importància estratègica d’una reacció basada en la ciència. Però ens manca la capacitat política per fer-la. Tant de bo l’evidència que podem quedar ofegats entre les potències tecnològiques dels EUA i de la Xina catalitzi una reacció.