El fet que Barcelona aculli la gala dels premis Goya poc després de la recent gala dels Gaudí, és un episodi més de la batalla cultural que enfronta dues visions de Barcelona i del seu paper a Espanya. És una batalla que, a nivell polític, es pot equiparar a la dels sobiranistes i els federalistes. Els primers volen que Barcelona exerceixi com a capital de Catalunya i del català; és a dir, que actuï com si fos la capital d’un estat, per garantir la supervivència del fet nacional. Els segons pretenen que Barcelona assumeixi sense complexos la seva quota de capitalitat espanyola, per tal de treure’n el màxim profit i contribuir a una concepció més plural de la realitat peninsular.
Aquests dos punts de vista parteixen d’una anàlisi oposada del que és Espanya. Mentre que els sobiranistes es basen en el pessimisme empíric, els federalistes sostenen que és possible una majoria que aposti per un estat plural, i per això cal que Catalunya s’hi impliqui sense reserves. És una traducció de l’esperit olímpic que encarnava Pasqual Maragall fins que va topar amb el mur madrileny. Com abans hi havien topat els republicans federals, els regeneracionistes i, si tirem enrere, també els austriacistes que el 1714 van intentar fer de Catalunya l’epicentre d’una monarquia composta.
Avui, una part del país continua convençuda que Espanya acabarà mutant perquè el PSOE depèn del suport de les perifèries, i particularment de Catalunya. Però em pregunto si aquesta percepció es deu més a factors aritmètics, o al voluntarisme, que no pas a un convenciment ideològic.
Una altra part de Catalunya ha passat del nacionalisme pragmàtic a un sobiranisme que va fer curt de forces el 2017. Aquests sectors són els que creuen en una cultura autocentrada, en què l’esdeveniment literari de l’any sigui la Nit de Santa Llúcia i no el premi Planeta, i en què el cinema català es presenti al món sense intermediaris, cosa que comença a semblar menys utòpica gràcies a les polítiques culturals dels últims governs (particularment de la consellera Garriga) i al talent que continuem generant.
Que en una olla de país com el nostre convisquin aquestes dues estratègies és ben normal. I també ho és que gent sincerament implicada en el progrés del país cregui —especialment des del 2017— que el que cal és guanyar posicions en el conjunt espanyol.
Però aquest plantejament té dos punts febles. El primer: Tot el que Catalunya faci en col·laboració amb Espanya —com acollir els Goya— implica la subordinació lingüística. Espanyolitzar Catalunya, o catalanitzar Espanya, com es vulgui dir, sempre implicarà la submissió del català envers la llengua de l’Estat que, a més, ens arrossega cap a l’àmbit cultural llatinoamericà. En aquest context, que de tant en tant els Goya premiïn una pel·lícula en català, basc o gallec només és la torna.
I hi ha un segon inconvenient: si sortim de la bombolla cultural, ens trobem un país a tocar del col·lapse dels serveis públics. Un país on els transports, l’ensenyament i la sanitat —per dir només tres àmbits que estan de penosa actualitat— estan naufragant. Això només té dues explicacions: O el govern català és incompetent, o els partidaris de “catalanitzar Espanya” estan topant amb la dura realitat d’un sistema de despesa pública que es basa en el centralisme castellà.
Quan es lliurin els Goya a Barcelona, les màximes autoritats (socialistes) de la ciutat i del país sabran que estan vivint un miratge, perquè més enllà del glamur de la gala hi ha uns ciutadans que estan literalment farts de pagar impostos per uns serveis públics de tercera. Potser ens diran que la solució per a aquest desastre no és la independència. Però el que no ens podran negar, em temo, és que la causa n’és la dependència.
