Un nota que es fa gran quan deixa de seguir la frase “és millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules” i decideix ser rei de les seves paraules, i si a algú no li agrada, què hi farem, que s’hi posi fulles.
És el cas de Pep Guardiola. Aquesta setmana, en Guardiola s’ha acabat de fer gran. I no perquè el mes que ve en faci 55, sinó pel recital que va oferir davant els mitjans espanyols a la sala de premsa del Madrid. No va ni esperar que es jugués el partit, i a la vigília ja els va recordar allò que li deien de pixar colònia.
Només comptant tots els títols que ha guanyat (39 en disset anys, a Espanya, Alemanya i Anglaterra), ja mereixia un respecte. No només no té res a perdre, sinó que ho ha guanyat tot. A més a més, resulta que el joc que han practicat els seus equips ha marcat tota una època en el futbol mundial.
Però, contra tota evidència, a la premsa espanyola hi ha qui no el pot ni veure. Els entenc: els recorda les seves pitjors derrotes. Guardiola és guanyador, és culer i és català. Independentista, concretament, i això no encaixa en la visió provinciana, però que tota la vida ens han presentat com una cosmovisió, consistent a adorar el Madrid i Espanya com a úniques religions veritables.
Encara que molt menys, en Pep també ha estat criticat a Catalunya. L’enveja és dolenta. Adaptant una frase de la històrica articulista de The New Yorker Lillian Ross al llibre Aquí, però no del tot (Saldonar), “si algú es posés a fer un llista de periodistes que han dedicat el seu temps i atenció a atacar-ne d’altres, seria fàcil que sortís una llista de periodistes ofegats pels problemes amb ells mateixos”.
