L’extraviat passat de la historieta

És urgent una política pública que salvaguardi el relat històric del còmic i reconegui la seva aportació a la nostra cultura popular

Què se n’ha fet del projecte del Museu del Còmic de Catalunya? La seva evolució es pot representar per una seqüència historietística, en la qual els traços de les imatges es van difuminant mentre les paraules que repeteixen l’anunci de la seva propera realització es perden en una boira cada cop més espessa que ocupa tota la vinyeta. Ara bé, el fet que s’hagi formulat el projecte ja implica un primer grau de reconeixement de l’existència d’un patrimoni cultural vinculat al desenvolupament de la nostra historieta.

La seva frustració, en canvi, és un indicador força fidedigne que aquest reconeixement de la importància de la historieta en la nostra cultura encara és molt, massa, feble, tant socialment com institucionalment. I utilitzo el mot historieta perquè és amb aquest substantiu amb el qual se’l bateja quan neix i se’l coneix a casa nostra fins que, al darrer terç del segle XX, es decideix importar el mot còmic, amb el qual se’l designa als Estats Units. Aquest canvi nominal pretenia allunyar el mitjà de la seva consideració de producte cultural dirigit a un públic infantil i es basava en la creença del seu origen ianqui, en concret de la sèrie Yellow Kid, de Richard Felton Outcault. Que en realitat la historieta nasqués com a bande dessinée i fos creada pel suís Rodolphe Töpffer molts anys abans ens indica l’existència d’un excés d’erudició nostàlgica i un dèficit d’estudis històrics de metodologia científica en aquells anys no gaire llunyans. Aquest amateurisme ens mostra també la superficialitat i fragilitat que ha dominat el tractament de la historieta com a fet cultural durant molt de temps, no només a nivell social sinó dins del mateix mitjà. I el pitjor va ser la manca d’autoestima dels mateixos professionals, especialment d’alguns editors, evidenciada en fets que pertanyen a la nostra particular llegenda negra com l’eliminació massiva d’originals per fer espai a les prestatgeries o el cas dels milers d’originals que va comprar a pes un drapaire a València.

La frustració del Museu del Còmic de Catalunya és un indicador que el reconeixement de la importància de la historieta en la nostra cultura encara és massa feble

Estat de la qüestió. Actualment la historieta està molt lluny de tenir la repercussió massiva que va assolir a mitjans del segle passat a la nostra societat, però no només resisteix i es renova sinó que ha incorporat cada vegada més una visió crítica que reivindica la seva història i la conservació de la seva memòria, és a dir, del seu patrimoni tant de publicacions com d’originals. Malgrat tot, la realitat de la situació del patrimoni historietístic continua sent molt precària i es caracteritza pel perill de desaparició, la dispersió, la feblesa de polítiques públiques i manca de coordinació de les institucions. Una bona part dels originals que han sobreviscut pertanyen a col·leccions particulars, amb el cas particular d’Ediciones B, que és l’hereva de Bruguera; la resta es reparteix entre institucions: museus locals, l’Arxiu Històric de Barcelona, la Biblioteca Nacional de Catalunya... Una primera mesura, que s’hauria de realitzar ja, seria l’elaboració d’un cens del que existeix, per establir tot seguit polítiques de conservació i difusió.

En el terreny de les publicacions s’ha de reconèixer la tasca feta pel món de les biblioteques tant en el vessant de la conservació com en el de la difusió, però també s’ha d’assenyalar la limitació de recursos amb què treballen. Per això l’actuació més immediata seria incrementar aquests recursos, així com coordinar tant els fons existents com les activitats de les biblioteques públiques, especialment de les dues esmentades i de les biblioteques Ignasi Iglésias - Can Fabra de Barcelona i Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat. Seria lògic avançar cap a la creació d’un centre de referència tant per afavorir i estimular els estudis sobre el mitjà com per garantir el dret a gaudir d’un amplíssim ventall d’obres de gran riquesa plàstica i narrativa.

Finalment, més enllà de la necessitat de la resurrecció del projecte del Museu del Còmic o la generació d’un de nou, el més urgent és que existeixi una política pública dirigida a salvaguardar el relat històric del mitjà i reconèixer i analitzar la seva aportació a la nostra cultura popular. Un objectiu complementari seria potenciar la memòria del mitjà, amenaçada tant pels talls generacionals com pels provocats per les diferents crisis de la seva indústria. En aquest sentit, es podria aprofitar que el 2017 es compleixen cent anys de l’aparició del TBO per fer tot un seguit d’activitats no només al voltant d’aquesta revista concreta sinó també sobre el gran corrent creatiu que han estat els tebeos entre nosaltres, i així també retre homenatge als seus creadors.

Més continguts de