Perich, l’home de l’autopista (1973)

De l’article -traducció pròpia- d’Ivan Tubau (Barcelona, 1937-2016) a la seva antologia De Tono a Perich (1973) i acudit gràfic de Jaume Perich  (Barcelona, 1941 - Mataró, 1995) que l’il·lustrava aquesta peça. Dissabte passat va fer trenta anys de la mort de Perich, l’humorista més popular a la premsa catalana en els anys de transició política des del tardofranquisme a la monarquia constitucional.

[...] Jaume Perich Escala va néixer a Barcelona el 5 de novembre de 1941, i alguns anys més tard va fer el batxillerat. Heus aquí la nota autobiogràfica que ens ha remès: “Casat, una filla. Comença a publicar a les revistes del grup Bruguera. Allí treballa cinc anys en el departament de redacció. Arran de l’aparició de la Llei de Premsa, juntament amb Oli i Turnes comença a publicar a la premsa, concretament en el periòdic Solidaridad Nacional, on fa una pàgina diària d’humor durant poc més d’un any. Passa després a El Correo Catalán, on a més d’un parell d’acudits diaris fa diverses seccions: “El humor otro” (antologia d’humoristes), “Perich-Match” (columna de la qual sortiria més tard Autopista), “Humor catalán hoy), etc. L’abril de 1969 abandona Bruguera per dedicar-se en exclusiva a l’humor. El novembre del mateix any fa la seva primera exposició a “La Cova del Drac”, i mesos més tard publica el seu primer llibre, Perich-Match (edició catalana), amb una selecció dels acudits apareguts a El Correo Catalán. Actualment [1971] col·labora a LaVanguardia i Tele/eXpres i a les revistes Gaceta Ilustrada i NuevoFotogramas. De forma irregular ha col·laborat a La Codorniz, Triunfo, Oriflama, Patufet, Bocaccio, etc. Ha publicat fins ara Perich-Match (edicions catalana i castellana), Autopista (textos i dibuixos), Setze Feiges (dibuixos, edició en català)”. La dècada del 70 es va iniciar -en un període de crisi editorial- amb el boom del llibre d’humor. [...] Per a molts espanyols, Autopista i Perich van ser una revelació, i l’èxit d’aquest llibre és significatiu en molts sentits. Però els lectors atents del DDT i Can Can, els de la Soli o El Correo Catalán, els de La Vanguardia i altres publicacions ja coneixien l’humor agressiu i penetrant d’aquest català de 30 anys que es va anar incubant durant força temps en la dura escola de la producció massiva d’acudits fins assolir la seva maduresa actual. [...] Perich és sobretot un dibuixant funcional. [...] Segons ell el dibuix no té altre objectiu que expressar una idea amb la major senzillesa i eficàcia. En aquest sentit i en altres, Perich és fill natural i legítim de Siné. Ell mateix ho confessa i pot comprovar-ho qualsevol que conegui l’obra del dibuixant francès. A banda de l’evidentíssima de Siné, Perich confessa influències del grup de Hara Kiri i, pel que fa al fons, de Chumy. Això ens porta a una qüestió important que ha estat bastant debatuda: És Perich un dibuixant català? Al marge de les valoracions concretes -molt diverses- de cadascun d’ells, Castanys, Muntañola i Cesc son dibuixants catalans, no poden ser altra cosa. En altres nivells, Tísner i Peñarroya ho son també. Perich, no. Perich ha nascut i viscut a Barcelona però el seu humor és internacional. ¿Podria haver-se produït igualment a París o a Caracas? Aquí la resposta ja és més difícil. El seu esbravament ibèric és molt marcat. [...]