Les persones importem gaire?

Mazón va superar-se, i mira que semblava impossible. Que havia abaixat impostos, construït tramvies o acabat amb els separatistes. Com si tot això importés gaire a les famílies de les 229 víctimes. Com si, per cert, els separatistes no fossin gent com ell, que han viscut tota la vida de separar el valencià del català.

Ahir vam sentir un assaig general del que Mazón declararà davant del jutge el dia que comparegui: que si no va prendre mesures fins a quarts de nou del vespre és perquè va ser víctima de la desinformació. Però si fins i tot una consellera seva està gravada abans de dinar dient que els amoïna la crescuda del barranc de Poio!

Però el més significatiu de tot va ser el llacet final amb què va relligar el seu testament polític: “Em dirigeixo a aquella majoria parlamentària viva [...], la que, en definitiva, defensa la llibertat”. Estava cantat que, tard o d’hora, Mazón ho justificaria tot en nom de la llibertat. La mateixa llibertat que va arruïnar el País Valencià i que segons la cosmovisió ayusista converteix els SMS d’alerta en una intromissió al lliure albir de la gent d’anar a fer unes canyes quan li plagui.

Que Mazón sigui el compendi del cinisme i de la incompetència no vol dir que fora del PP tot sigui ètica i eficàcia. Parlo del PSOE. La ministra Diana Morant va felicitar les associacions de víctimes pel mèrit d’haver-se “cobrat el cap” de Mazón. Cal parlar en aquestes termes medievals? El més preocupant de la dana ha estat tornar a comprovar que la política és capaç d’apropiar-se del que calgui, inclòs el dolor que causen 229 morts, per tal de tenir raó i enfonsar l’adversari. Notar que la gent no importem tant com guanyar eleccions ha estat, després de la tragèdia, el cop més dur.