Un peu a fora
Participo en una conversa amb un grup de persones que voregem els seixanta anys. Tot comença amb algun comentari sobre la qüestió de la intel·ligència artificial. Alguns admeten estar-hi interessats, però reconeixen que les perspectives que es poden derivar d’aquest nou canvi els fan mitja por. Uns altres reconeixen sense embuts que la cosa se’ls escapa, que es veuen incapaços d’assimilar aquesta revolució i que se’n senten totalment apartats. No volen saber-ne res.
En qualsevol cas, tots compartim la idea que el món ha començat a anar massa de pressa (¿o som nosaltres, que hem començat a anar a poc a poc?) i que la contínua transformació de la societat i dels hàbits ens té força desorientats.
D’acord: els nostres avis van haver d’habituar-se al telèfon, a l’expedició de l’home a la Lluna i a la televisió. Però els canvis que ens ha tocat viure a nosaltres són d’una profunditat que fa basarda.
Ens sentim apartats, desconcertats i la majoria de nosaltres –que hem estat tan urbanites i sempre hem volgut viure al rovell de l’ou– comencem a desitjar un lloc tranquil i plàcid per passar els nostres darrers anys. Un lloc apartat del soroll de les xarxes, del turisme massiu i del reggaeton. Un lloc on la bicicleta torni a ser el que era fa dècades: una opció per pedalar relaxadament entre camps verds, i no una conducció temerària i embogida entre cotxes, motos, patinets i vianants enmig de la ciutat.
Un dels contertulians, en un moment donat, ho resumeix així: és com si estigués enfilat en un tren que comença a accelerar massa i ja he tret un peu a fora del vagó per estar preparat per saltar. Li comprem la metàfora.
Ens lamentem dels problemes de salut mental que els darrers canvis han provocat entre la població més jove –sovint en els infants–, de la violència sexual que inunda les pàgines dels diaris, de les addiccions de tota mena que amenacen els nostres fills i nets.
Justament aquests dies estic llegint la darrera novel·la d’Elizabeth Strout, Lucy a la vora del mar (Edicions de 1984), on l’autora narra les vivències i els sentiments del seu meravellós personatge Lucy Burton durant la pandèmia del covid. Lucy deixa Nova York, la ciutat que estima, i s’instal·la, més resignada que una altra cosa, amb el seu exmarit, en una caseta davant del mar a la costa de Maine. Al cap dels mesos, Lucy es retroba amb el silenci i la calma, amb la vida senzilla i les relacions humanes i decideix quedar-se a Maine per sempre.
Potser –penso– tot va començar allà, a la pandèmia, que ens va obligar a aïllar-nos una mica del món i tornar a contactar amb nosaltres mateixos. Potser ens està sortint tot ara.
Mentrestant, els nostres mòbils han rebut titulars que només ens ajuden a confirmar les nostres pors: “Dinar amb el telèfon mòbil pot fer perdre fins a quatre punts de coeficient intel·lectual als infants”; “Estar en contacte amb la natura evita molta medicació”; “Bill Gates adverteix: què passa si una intel·ligència artificial adquireix coneixements com per establir els seus propis objectius?” Gates parla de virtuts i de riscos i de canvis grandiosos que afectaran la nostra vida en un termini d’entre cinc i deu anys. És a dir, immediatament.
Fa molta por. I això no vol dir que hi siguem del tot refractaris: segur que també porta coses bones, diuen que especialment en el camp de la salut. Ens agafarem a això.
