Els menors i el prestigi de la violència

Els episodis, cada vegada més freqüents, de nois molt joves que agredeixen sexualment les nenes, o que amenacen, peguen i es burlen de companys i companyes fins a fer-los desitjar la mort, són un fenomen relativament nou, que demana a crits un debat a fons sobre com està evolucionant la nostra cultura. No val dir “Són coses de nens” o “Ha passat sempre”. Estem davant d’un canvi cultural profund, amb llums i ombres, com és habitual, però llums i ombres més generalitzades i potents que les d’èpoques anteriors, i, en aquest sentit, més esperançadores però també més amenaçadores.

Els nois sempre han exercit violències entre ells, però calia amagar-les; no eren motiu d’orgull, excepte en els barris pobres, on la virilitat es mesurava per la capacitat d’enfrontar-se a cops; altrament, les societats han distingit l’ús de violència en les guerres, quan era exigida als homes, del control en la pau, amb regles molt estrictes de quan es podia exhibir: esports, duels, festes rituals i poca cosa més. La violència destrueix, fa mal, no es pot utilitzar en va. Però el canvi que s’ha produït entre nosaltres és que s’ha convertit en un joc, en un motiu de gaudi, en el signe d’una virilitat ja sense objecte real, però encara vinculada al prestigi. Fixeu-vos-hi: quan les manades violen i ho graven i difonen és perquè aquests nois estan convençuts que han fet alguna cosa interessant que els dona prestigi, que els companys els admiraran. Si la societat ho condemnés realment, no ho farien, ja que no els portaria cap benefici. Sabem molt bé que es tracta molt menys de desig sexual que d’una acció feta per demostrar qui mana, qui segueix sent el més fort i es pot imposar.

La necessitat d’utilitzar la violència en la vida quotidiana s’ha reduït enormement; que els mateixos homes rebutgessin la mili n’és un signe evident. I, amb tot, seguim educant els nens per ser capaços d’exercir la violència, els seguim preparant per ser guerrers, per anul·lar la seva capacitat d’empatia, de tendresa, de cura dels altres; actituds negatives per a un guerrer, però absolutament necessàries a les persones. Seguim estimulant en ells el gust per l’enfrontament, per la baralla i la competició. Les imatges de virilitat que els oferim des del naixement van en aquest sentit: joguines que són armes, armes que són joguines habituals en tantes pel·lícules, sèries, jocs virtuals. Per què aquestes armes? Ah, tant és, sempre hi pot haver malvats a qui matar, dones a qui dominar; però, sobretot, és molt divertit. Especialment quan ja no comporta cap risc; almenys, aparentment.

Només aparentment, i les primeres víctimes són els homes. Unes quantes dades, entre moltes: l’any 2020 van morir a Espanya, per diverses causes no vinculades a malalties, 1.132 homes d'entre 15 i 34 anys; 371 per accidents de motor, 339 per substàncies nocives i 703 per suïcidi; pel que fa a les dones, les xifres corresponents a aquestes edats són 259, 41, 20 i 43. És a dir, menys d’un terç de les morts masculines per raons que tenen relació amb la violència, feta, sovint, contra ells mateixos. Passa a totes les edats, però dels 15 als 34 és quan la diferència per sexes és més elevada. ¿Potser no acabeu de veure la relació entre violència i accidents de motor? O entre violència i drogues i suïcidis? Doncs sapigueu que n’hi ha molta, de relació. El 2020, any pandèmic, és una mica especial, però fa uns 15 anys que segueixo aquestes dades, i es tracta d’una constant que suposa una brutal pèrdua de vides d’homes, i de dones, esclar, que aquesta violència també ens mata, però menys dels que es maten entre ells.

És urgent fer un canvi cultural, eliminar la violència gratuïta com a font de gaudi, de prestigi, de fortalesa. No ens deslliurarem de l’horror de les violacions, dels maltractaments, dels assassinats, imposant penes més dures, augmentant els anys de presó; el que hem de fer és canviar el nostre sistema de valors, enaltir la compassió, en la seva més noble versió de fer-se càrrec del dolor aliè. Valorar la fortalesa quan s’esmerça en la defensa dels altres, no en reforçar la pròpia vanitat. Reivindicar la cura, això que hem practicat les dones des de sempre, i que té l’avantatge de millorar la vida, no de destruir-la.

En aquest moment els principals transmissors de la violència com a missatge positiu són els mitjans de comunicació i les xarxes socials. I, en part, encara les famílies, però amb moltes diferències entre elles. L’educació hi pot fer molt, però no tot: hem de canviar els missatges dels mitjans, grans altaveus de la societat, si volem que, en algun moment, les noves generacions abandonin l'ús de la violència com a manera de passar-ho bé, encara que sigui al preu de tant dolor.