Cas Sallent: el dolor de viure
Aquests dies, arran del cas del suïcidi de Sallent, s’ha posat sobre la taula un dels problemes socials que han estat més silenciats. La falsa creença que parlar dels suïcidis era contraproduent perquè generava un efecte crida havia convertit aquesta realitat en un dels grans tabús socials. Un greu error, perquè una part essencial de la prevenció del suïcidi és parlar-ne. Si en parlem i posem nom al que sentim podem, en alguns casos, fer una millor detecció, actuar com més aviat millor i identificar d’on prové el problema. Tallar la cadena és una acció essencial en el cas del suïcidi infantojuvenil.
La realitat és que la major part dels casos tenen múltiples causes: lidiar amb el rebuig d’una societat en què sents que no encaixes, gestionar l’estigma social de la diversitat, fer front al fracàs sense les eines necessàries, la pressió i l'agressivitat dels iguals... Són tan sols alguns exemples que, sostinguts en el temps, i combinats amb un factor com pot ser una època tan complexa com l’adolescència, poden desembocar en una profunda tristesa, en un gran sentiment de solitud i, sobretot, en una gran desesperança vital.
Aïllament, canvis d’humor, sentir-se atrapada, canviar rutines, problemes amb el son, actitud ansiosa i inquieta... Són indicadors que evidencien que alguna cosa no va bé. L’avantsala d’una sensació que pesa tant que ofega, perquè no hi ha sortida. I això pot obrir la porta als pensaments suïcides, que apareixen perquè segurament abans ja moltes coses han fallat. El suïcidi com a única opció per acabar amb el patiment de viure. Un dolor profund i punyent que no cessa mai.
Diversos autors titllen la generació actual de joves de generació de vidre, perquè s’expressen emocionalment amb una transparència mai vista, però alhora també se'ls aprecia una elevada fragilitat emocional. Això en un context cada cop més digitalitzat i menys real, en una societat més connectada que mai però on la gent se sent més sola que mai.
La dels joves d'avui és una generació a la qual, segons diversos estudis, se li ha volgut donar tot allò que els progenitors no van tenir, i que s’ha convertit en el centre de les famílies. És una generació amb persones altament implicades en la lluita contra les injustícies però alhora amb una baixa tolerància a la frustració, degut, segurament, a una sobreprotecció familiar mal entesa, que resta resiliència. Es comparen constantment a través de les xarxes, fet que les persones adultes no sabem com gestionar i que els empeny a mirar cap enfora enlloc de mirar cap endins, amb una especial sensibilitat al rebuig i a la crítica.
És evident que alguna cosa com a societat no fem bé, perquè construïm unes vides que cada cop es desconnecten més del que és senzill i alhora essencial. El que realment ens genera benestar. Si jo avui fos adolescent no sé com faria front a tota aquesta realitat tan enredada. L’augment dels suïcidis infantojuvenils és la clara evidència que és imprescindible que actuem col·lectivament per oferir al nostre jovent i infància vides dignes, que els ajudem a ser més resilients.
