Plany per una unitat absurda

Des de fa una dècada, en determinats ambients polítics, mediàtics i socials catalans resulta de bon to assenyalar el procés independentista com el causant de tota mena d’estralls: si algunes famílies ja no poden celebrar àpats de Nadal com els d’abans perquè es barallarien, si milers d’empreses han traslladat les seves seus socials fora de Catalunya, fins i tot si l’ús social de la llengua catalana va de baixa, tot és per culpa del Procés. Abans del 2010, o del 2012, les nostres famílies sense excepció vivien en una pau i una harmonia arcàdiques, alienes a qualsevol conflicte, disputa o cunyat insuportable. Pel que fa a les empreses, totes decidien domiciliar-se aquí o allà per pur sentiment de pertinença, indiferents a les pressions dels poders madrilenys i als avantatges –o als desavantatges– fiscals que cada territori els pogués oferir. En fi, fa deu o dotze anys tothom parlava sempre en català, perquè en aquella època feliç el Procés no havia identificat la llengua autòctona amb l’antipàtica reivindicació independentista...

A vegades, quan aquest tipus de discurs demagògic es combina amb la ignorància de qui pretén conrear-lo, el resultat és grotesc. Aquests dies, com saben, s’estan commemorant els cinquanta anys de la fundació de l’Assemblea de Catalunya, el novembre de 1971. Divendres passat va tenir lloc al Parlament un primer acte de celebració; i, en ressenyar-lo, el redactor d’un important diari barceloní deplorà que no hi hagués hagut unanimitat, perquè “tres formacions –Ciutadans, PP i Vox, amb 20 dels 135 escons de la Cambra– no van ser presents” en la cerimònia. “Prova –rematava el periodista– que aquella experiència [de l’Assemblea] ha patit l’aspre desgast de la fricció identitària”. Una altra víctima col·lateral del Procés, vaja.

Si la crònica que acabo de citar fos la resposta a un examen d’història, la qualificació seria de zero, perquè només des d’un desconeixement absolut, total, de la història política catalana del darrer mig segle es pot concebre que els representants de Vox, Ciutadans i el PP s’associessin a la commemoració del cinquantenari de l’Assemblea. Per raons identitàries? Per raons, fonamentalment, ideològiques.

Entre els quadres de les organitzacions polítiques, sindicals i socials que van formar part de l’AC (només cal pensar en el PSUC) n’hi havia molts de castellanoparlants i que, si els ho haguessin demanat, haurien dit que se sentien espanyols. Allò que no se sentia cap d’ells era franquista, esclar. I, el 1971 com el 1976, els impulsors de l’actual PP (abans, Alianza Popular) eren franquistes fins al moll de l’os, servidors entusiastes de la dictadura i partidaris de la seva continuïtat una mica maquillada. Per al fundador de l’AP catalana, Laureano López Rodó, l’Assemblea era un infernal contuberni frontpopulista, i el reivindicat retorn del president Tarradellas significaria... la col·lectivització de les empreses, igual que el 1936. ¿Com podien els actuals diputats del PPC acudir a homenatjar l’Assemblea sense incórrer en una hipocresia flagrant?

Ciutadans és un fenomen cronològicament molt posterior, del 2006. Però a cap dels seus inspiradors sèniors (de passat llibertari, marxista-leninista, maoista, etcètera) no se li coneix cap vincle particular amb una Assemblea de Catalunya que mobilitzà moltes desenes de milers de persones de tots els àmbits socials i territorials. I és ben lògic: vistes les posicions que després sostindria la seva criatura, ¿què haurien pintat els futurs progenitors del partit taronja dins d’una plataforma que reivindicava el restabliment de l’Estatut de 1932 com a primer pas en l’exercici del dret a l’autodeterminació? No, l’Assemblea no tenia un programa independentista, però sí que –com una grandíssima part de l’oposició antifranquista a Catalunya i arreu de l’Estat en la primera meitat dels anys 1970– creia, almenys sobre el paper, en la sobirania diferenciada de les “nacionalitats històriques”. ¿Com podia el senyor Carrizosa honorar la memòria d’un semblant chiringuito separatista?

Pel que fa a Vox... Em ve a la memòria una anècdota del 28 d’octubre del 1973, data de la cèlebre “caiguda dels 113” delegats de l’Assemblea, reunits clandestinament a la parròquia barcelonina de Santa Maria Mitjancera. Un d’ells, el bon amic Miquel Sellarès, intentava esquivar la detenció fugint per les teulades i terrats de la zona, quan va veure uns joves que també circulaven per allà dalt i els advertí: "Correu, que hi ha la policia". Aleshores un d’aquells joves es va treure una pistola i l’apuntà mentre cridava. “¡Policía! ¡Al suelo!” abans de facturar-lo cap a la Via Laietana. Doncs aquest és l’únic vincle de Vox amb l’Assemblea de Catalunya. Els d’Abascal i Garriga són els orgullosos hereus dels “servidors de la llei” franquista que lluitaven a cor què vols contra la subversión comunista i, al mateix temps, en defensa de la sagrada unidad de la patria. Per tant, els únics homenatges en què Vox pot participar a Catalunya, avui, són al 12 de Octubre o als actuals inquilins de la Jefatura de Via Laietana... perquè els monuments als Caídos i a José Antonio ja van desaparèixer.