Plou, que vol dir 'llueve'

El cel de l’11 de setembre a Barcelona, no per centralista sinó perquè és on visc i el que tinc sobre el meu cap, dibuixava des de bon matí l’estat d’ànim amb què tanta gent afrontava una nova Diada. O Díada, segons el govern espanyol. Un cel gris, amb estones de sol; una pluja intensa, amb estones de plugim. Els dies de les grans manifestacions independentistes queden lluny en el temps i la nostàlgia s’activa amb facilitat. En tots dos sentits. Els carrers pertanyen a la repressió de l’Estat i a la incapacitat política d’uns líders que tenien la gent però no tenien les eines. Vam guanyar uns dies valuosos per al record però estèrils per al present. Els retrets no fan avançar res, de fet, trenquen les relacions i dificulten qualsevol reconciliació. Els personalismes no porten res de bo a un moviment col·lectiu que no necessita màrtirs sinó estratègies encertades. No ho dic com si fos fàcil. Ni com si la condició humana no ens llancés constantment sobre tot tipus d’obstacles. Però abans tampoc ens crèiem que fos senzill mobilitzar dos milions de persones i les persones van sortir a moure els fonaments d’una estructura política que continua marcant-nos el camí cap a la dissolució. Fa temps que hi ha núvols l’11 de setembre i que les tardors han deixat de ser calentes.

Aquest article l’escric en català. Com tota la meva vida laboral, que l’he exercida en català. No té cap mèrit. El català és la meva llengua materna. L’he parlat sempre a casa i l’he pogut utilitzar a la feina, on la llengua és la meva matèria primera. No té cap mèrit però és excepcional. Per a la generació que em precedia no va ser sempre així, ni de bon tros. Per a la generació més jove no sé com serà. El que tenim ara no és un bon presagi. És una nova pressió sobre la llengua, sabent que la llengua no és només l’instrument que ens serveix per comunicar-nos sinó que també ens serveix per ser, com cadascú és amb la seva llengua, sense que n’hi hagi de millors ni de pitjors. N’hi ha de prohibides i n’hi ha d’imposades. El president de la Generalitat, Salvador Illa, va anunciar que el Govern recorreria la sentència del TSJC dient “No permetrem que ningú faci ús polític de la llengua perquè és el pitjor que es pot fer per a la convivència”. Sona una mica ingenu, això que ningú faci ús polític de la llengua, perquè la llengua és, en si mateixa, una eina política. Ho hem vist arreu, no només a Catalunya, on, per cert, la imposició del castellà també és política. I, per altra banda, tenint en compte que la judicatura també és política, l’atzucac és prou obvi. La convivència, per a molts d’aquests jutges, s’arregla parlant tots una mateixa llengua. I no és el català, perquè segons diuen el català “vulnera els drets del castellà”. O sigui, per si no s’ha entès i que quedi clar: la víctima és el castellà. És com quan alguns es queixen que ja no es pot dir res mentre ho estan dient o quan els masclistes es queixen que ja no poden lligar per culpa de les feministes. I que la sentència del TSJC s’hagi conegut el dia abans de la Diada és un atzar burocràtic, evidentment. Però res, ni tan sols la pluja, no ha impedit que es desplegués una senyera amb la qual es podrien fer gairebé una vintena d’estovalles.

I mentre uns carreguen contra el català per salvar el castellà, els altres defensen els toros matant-los perquè “si no existís la tauromàquia el toro s’extingiria”. I de moment el castellà no corre perill, i els toreros tampoc. Així que potser, per salvar de la mort el català i els toros, haurem de començar a fer com ells i defensar-nos amb arguments totalment absurds.