BarcelonaVuit anys després dels fets d’octubre del 2017 encara no hi ha un consens definit sobre què va ser l’anomenat Procés, un període que arrenca amb la Diada del 2012, la primera organitzada per l’ANC, i que podem donar per oficialment acabat el 12 de maig del 2024, quan l’independentisme perd la majoria al Parlament i al Govern. Durant aquest període, amb més o menys intensitat, el debat sobre la independència i el referèndum d’autodeterminació domina l’agenda política catalana i, en part, l’espanyola. No hi ha dubte que el moment culminant del Procés va ser l’1 d’octubre del 2017, quan més de dos milions de persones van participar en un referèndum sobre la independència i van desafiar així la prohibició dictaminada per les instàncies judicials espanyoles.
Vist en perspectiva, el Procés va ser un intent, per part dels representants polítics catalans que en aquell moment ostentaven la majoria al Parlament, de forçar l’estat espanyol a pactar un referèndum d’autodeterminació a través d’una operació massiva de desobediència civil. El gran debat, i el gran dilema ètic que van haver d’afrontar els seus líders, era fins on volien portar aquesta desobediència civil i quins riscos per a les persones implicades estaven disposats a assumir. Curiosament, els dos líders del Procés, que han viscut enfrontats des de llavors, van estar d’acord en aquesta qüestió i van optar per, vista la reacció de l’Estat a l’1-O, no crear una situació que pogués provocar, a més d’una profunda fractura social catalana, mals majors.
Perquè avui sabem que uns morts damunt la taula no haurien canviat res, o potser sí, però a pitjor per a la part catalana. L’Estat mai va estar contra les cordes ni disposat a cedir en una qüestió, la de la integritat territorial, que és consubstancial a la seva existència. També sabem que la Unió Europea no hauria mogut mai un dit en la direcció de posar en perill la unitat d’un dels seus membres. Podia pressionar per a una solució negociada que apaivagués els ànims, com va fer, però l’estat espanyol podia perfectament ignorar aquestes pressions, com així va fer, sense patir cap conseqüència.
El 'farol' de Ponsatí
El problema del Procés, i el que ha fet difícil la seva gestió posterior per part dels independentistes, és que no es va vendre mai com el que era, una operació de desobediència civil per crear una crisi política que forcés l’Estat a negociar, sinó com un procés d’independència unilateral que era impossible de dur a terme si l’Estat, que té el monopoli de la força, no ho permetia. És el famós farol que va denunciar Clara Ponsatí. La suposada jugada mestra va fer que una part de la població catalana contrària a la independència entrés en pànic i corregués a treure els diners dels bancs, i també que una fracció de l’independentisme es cregués que amb una simple declaració política al Parlament Catalunya seria independent com per art de màgia. Però, sobretot, qui més es va creure l’amenaça va ser una part de l’Estat, amb la judicatura al capdavant, que des de llavors es resisteix a abandonar el rol que va adoptar com a salvadora d’Espanya.
Després de l’1-O encara hi va haver un temps en què es va intentar fer creure que des de l’exili es podria forçar l’Estat a celebrar el referèndum, cosa que, juntament amb l’onada de solidaritat amb els presos polítics, va permetre ocultar el fracàs durant un bon grapat d’anys. Però la realitat és tossuda i s’ha acabat imposant. I el resultat final, més enllà de la pèrdua general de credibilitat del projecte independentista, ha estat l’eclosió d’un projecte d’extrema dreta catalana que s’alimenta en part de la frustració provocada pel Procés. I, mentrestant, els seus líders continuen en actiu i encara no han donat una explicació convincent del que va ser el Procés. Una almenys igual de clara que la que exposa aquest article.
