La millor notícia de la victòria de Laporta

Joan Laporta ha guanyat les eleccions del Barça amb un marge incontestable davant del candidat de l'oposició, Víctor Font. Els culers s'han expressat amb contundència. La victòria és meridiana. Premia i legitima a les urnes l'obra de govern d'un mandatari capaç de mimetitzar el seu propi isme amb el de la majoria dels barcelonistes. Sort i encerts al campió.

Vista la claredat del resultat, sobten els nervis de Laporta i la seva claca durant el tram decisiu de la campanya. Convocant les eleccions a mitja temporada, amb els títols per decidir-se i el primer equip de futbol en pics d'il·lusió, l'aspirant continuista ho tenia tot a favor, incloent-hi esportistes entregats a la causa, per revalidar el suport d'una massa social històricament futbolcentrista i conservadora. Només Font, que fa deu anys que dedica temps i diners per canviar el Barça, però continua sense saber connectar amb el culer del carrer, ha tingut prou moral (i signatures) per obligar el dirigent català més carismàtic des de Jordi Pujol a haver d'organitzar uns comicis. Laporta era imbatible en cas d'una final a tres (Marc Ciria es va quedar a 90 firmes del tall) i favorit també en el cara a cara plebiscitari que Font volia. El sorpasso, tenint en compte el context i els precedents, era molt poc probable. No calia, doncs, ser tan barroer a l'hora de debatre ni portar els adlàters tan al límit en defensa pròpia. O potser sí?

Sembla que tanta violència verbal i tanta exposició mediàtica podia respondre a una por real de Laporta i els seus familiars i amics a perdre els privilegis adquirits fa cinc anys gràcies a la cèlebre lona del Bernabéu i a la promesa incomplerta de renovar Leo Messi "amb un asado". Tanmateix, és molt més encertat vincular aquesta estratègia a la històrica necessitat del laportisme a designar enemics i maltractar-los en tots els terrenys, ja sigui al femer de les xarxes socials o a la grada d'animació. El "contra tot i contra tots" per sobre de qualsevol vocació constructiva. La necessitat de dividir i crispar per crear un relat i blindar-lo davant de qualsevol crítica. La protecció a ultrança del líder fins i tot quan ho té tot de cara per continuar governant. No surrender ad nauseam. L'estratègia és poc edificant, però ha ajudat a guanyar amb la gorra.

Si Laporta ha elevat el to fins als extrems de la mala educació no ha sigut per patiment, sinó per pura convicció. Aquesta forma de fer ha trobat la legitimitat a les urnes i ha empetitit la voluntat de canvi (gens menyspreable després del recompte de firmes) fins al punt d'enfonsar l'alternativa de Font. El que sí que queda clar és que el Barça no es retrobarà amb l'absolutisme de Núñez als anys 80 i 90 ni replicarà el règim nord-coreà de Florentino Pérez a Madrid. D'entrada perquè els actuals estatuts impedeixen més de dos mandats consecutius de Laporta, però també perquè l'estil personalista del president electe continuarà generant dissidència i necessitant la fiscalització del periodisme. Serà excitant continuar posant llum a la gestió opaca del dirigent més idolatrat de la història del Barça. Rascarem i ens divertirem. Motius n'hi haurà. I això també és una gran notícia. De fet, juntament amb la fi del procés electoral, diria que és la millor de totes.