ABANSD’ARA

El poeta dels ‘Ritmes’ (1934)

De l’article de Jordi Ribot i Massagué, de 14 anys (segons consta sota la firma), a Clarisme (31-III-1934)

De l’article de Jordi Ribot i Massagué, de 14 anys (segons consta sota la firma), a Clarisme (31-III-1934), setmanari cultural que potenciava autors joves. Una de les col·laboradores constants era Mercè Rodoreda. Hi escrivien adolescents com el signant d’aquesta peça, de qui no hi ha més dades. Aquest divendres és Santa Cecília, patrona de la música, citada en el text.

[...]

Tant si no ho vol com si s’ho proposa, Agustí Esclasans [Barcelona, 1895-1967] deixa surar, a través de les idees i les imatges, unes fines figures de feminitats delicades. No us haveu fixat, per exemple, en un fons de tristesa i de malenconia, com d’enyorament, d’amor eròtic, que hi ha en aquesta lírica admirable? El nom que més sovint revé, entre molts d’altres noms de dona, és el de Cecília. I es veu ben bé que l’autor amaga una mena de tragèdia amorosa com, potser, d’una jove dona morta en la flor de la seva edat. Què hi ha d’aquest misteri? Esclasans, el poeta de Cecília! Quin nom tan bell! La patrona de la música per a ell, que coneix la música verbal i mental com cap altre poeta modern... El poeta dels Ritmes és l’Esclasans més transcendental en tota l’obra. No tenim cap autoritat per a fer de crítics davant una obra com aquesta. Que en parlin els grans crítics, si n’hi ha a Catalunya, avui. I veuran, em sembla, la novetat d’aquesta obra, que és única en la poesia catalana moderna. Com deia Mercè Rodoreda, en el molt excel·lent interviu que feu a Esclasans, i que fou publicat en aquestes mateixes pàgines hospitalàries dels joves de CLARISME, s’ha creat una mena d’atmosfera d’hostilitat al voltant d’Esclasans i la seva obra. Pensem que els qui malparlen del poeta dels Ritmes no l’han llegit, i, si l’han llegit, no l’han entès. Observem que, a Catalunya, les coses es fan d’una manera una mica ràpida i a la babalà, sense documentar-se i sense saber ben bé del que es parla. Obres com els Ritmes d’Esclasans, que avui, després dels de 1933, ja arriben al número 163, s’han d’estudiar prescindint de frases fetes i d’interessos creats pels autors que han vingut abans. Som autors joves, i veiem, en ell, un to modern que no trobem en cap poeta més. No ens fiem de certs comentaristes mal intencionats o mal documentats, que parlen perquè tenen llengua i que no escateixen res bé abans d’escriure. Si coneixeu els sonets del Canzonière de Francesco Petrarca, entre d’altres obres, trobareu que podria ésser l’obra dels Ritmes que ara hom està fent. Esclasans té un do de grandesa, de pompositat i de sumptuositat que escau molt a l’hora actual del Renaixement de Catalunya. Per més que alguns autors o crítics consagrats l’ataquin, serem els joves els qui la comprendrem i la imposarem. No s’han d’imitar, poetes així. Val més llegir-los i admirar-los, i sentir el goig de veure en la nostra literatura una dignitat de poètica estrangera que fins avui no coneixíem en cap més líric català jove. Que l’imitin, si volen, els joves poetes. Però, sobretot, que l’estudiïn i sàpiguen veure els íntims problemes de sensibilitat i d’intel·ligència que hi ha en l’obra poètica de l’autor dels Ritmes i del Sistema.

Més continguts de