El poeta Josep Carner (1922)

Article complet del poeta, advocat i periodista Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) a La Publicitat (26-X-1922) dins la secció “Notes per a una antologia” que signava amb el pseudònim Ship-Boy. Avui és el 55è aniversari de la mort del poeta, periodista, dramaturg i traductor Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970).

Els primers versos de Josep Carner assenyalen un nou gran poeta. Verdaguer i Maragall tenen un successor. La poesia elemental de l’un, la poesia humana i desbordada de l’altre, deixen el pas a l’obra d’en Carner, tan diversa. “La poesia lírica és un combat, el més alt de l’esperit”, ha escrit l’autor de La paraula en el vent. Aquest combat de cada dia “entre la inspiració i el geni”, en el qual no sempre és vencedor el mateix, el porta Josep Carner en els seus versos. El combat es resol de vegades en una cançó polida, de vegades en un sonet ben tallat. Algun altre cop, però, el resultat d’aquesta lluita es tradueix en un plany desesperat o en una invocació apassionada. S’acostuma a dir de Carner que és només un artífex. Les cançons fàcils i les ironies verbals les recorda tothom. En canvi, els versos de penediment i de dolor no es retreuen massa: aquells versos de Monjoies, on es parla de “la cruel mentida” de la joventut, i on la Mort és invocada a cada pas. Més que tot això, ressonen les meravelles formals. L’esforç de Josep Carner, artífex, és memorable. Ell tot sol engega un moviment. La llengua és depurada, ennoblida, recreada pel seu geni. Els versos són àgils sota la seva mà. Sense grans faramalles aconsegueix una expressió pura. Sota l’exemple dels mallorquins –el retòric Costa i Llobera i l’encès Alcover– duu la nostra poesia a la seva expressió més digna i graciosa. La inspiració va acompanyada de l’ofici ben sabut. I, a més a més, aquell pols constant d’ironia. La ironia carneriana ho endolceix tot. No sols “poleix l’esperit”, afina també totes les coses que l’esperit esguarda. La ciutat esdevé tendra de la ironia del poeta, i és havent llegit un poema de Carner que comprenem l’encís d’una mongetera o del fum que surt de la sopera del senyor rector. En Carles Riba classifica Carner entre els “poetes de la tranquil·la guaita sobre el pas del dia divers”. És un objectiu, ve a dir. Objectiva àdhuc el seu subjectivisme més agut. Això és veritat: gairebé tota l’obra de Josep Carner se soluciona en aquest sentit. Cal no oblidar, però, els moments de lirisme flamejant (que culmina a Monjoies) que ens parlen d’una sentimentalitat no vençuda, no objectivada per la ironia. He sentit dir al mateix Carner, més d’una vegada, unes paraules que també a ell les hi podríem aplicar. Diu que el Werther mai no li ha pogut fer una impressió pessimista, mai l’ha entristit, per tal com d’aquella novel·la romàntica en recorda, per damunt de tot, una escena gustosa i lluminosa: Carlota repartint llesques de pa als infants. D’una manera semblant, a Josep Carner no li tenim gaire presents els seus versos més autènticament lírics enlluernats com eren pels seus joiells fins. I, no obstant, Josep Carner és potser el poeta que amb més passió ha pressentit la Mort i ha posat sobre els seus polsos la cendra del penediment. Però viuen, més que res, els seus “fruits saborosos” i les seves balades.