Cada desembre la conversa es repeteix en tertúlies i sobretaules: cal gastar diners en llums de Nadal o és una despesa innecessària? Les xifres van i venen –cost econòmic, retorn comercial, consum energètic– i, gairebé sempre, el debat es tanca aquí. Però aquesta forma de pensar diu molt més de com mirem la vida que no pas dels llums en si mateixos. Té mancances invisibles però significatives. Reduir una actuació pública a un balanç de costos i beneficis és una manera còmoda, però pobra, d’entendre què mou realment les persones.
Els defensors de l’enllumenat nadalenc apel·len principalment a arguments econòmics. La llum anima l’espai públic i reactiva els centres urbans. Recerques com les de Tim Edensor i Steve Millington (2009) mostren que la il·luminació festiva pot arribar a generar més activitat nocturna que diürna. Un espai ben il·luminat genera un ambient estimulant que predisposa a passejar, a entrar a les botigues i a allargar l’estada al carrer. A aquest consum s’hi afegeix l’atracció turística, un incentiu clau per a moltes ciutats. Així, la il·luminació nadalenca es converteix en una inversió econòmica de primer ordre, amb efectes en cascada sobre el petit i el gran comerç, l’hostaleria, la restauració i tot l’ecosistema turístic.
Inevitablement, però, emergeixen les objeccions. També formulades en termes econòmics, però des de la lògica de l’estalvi i l’ètica redistributiva: destinar recursos als llums de Nadal quan persisteixen nivells alts de pobresa, infrasalaris, precarietat i vulnerabilitat social, fins i tot a les mateixes ciutats on s’encenen els llums, resta legitimitat. A banda, ignorar el compromís de l’Agenda 2030 en un context d’escalfament global que exigeix reduir l’impacte ambiental de les ciutats no sembla el més adequat. La qüestió és si de debò cal aquesta competència entre ciutats que hem observat en els darrers anys per veure qui il·lumina més i millor.
Tots dos plantejaments, aparentment antagònics, comparteixen una mateixa renúncia: deixen fora de l’anàlisi la complexitat de les necessitats humanes. Parteixen del model de l’homo economicus, una construcció ideal del pensament neoclàssic de finals del segle XIX que concep les persones –bàsicament homes, atès que les dones no eren considerades subjectes de ple dret en aquella època– com a agents racionals, amb informació gairebé completa, orientats a maximitzar la seva utilitat individual.
Tanmateix, quan fa pocs dies l’Ajuntament de Barcelona van anunciar l’encesa dels llums de Nadal i 50.000 persones es van desplaçar dels seus barris al centre per veure-les, fins a provocar un col·lapse urbà de moltes hores, la motivació no va ser ni racional ni econòmica. Ningú no hi va, primordialment, a comprar. Hi va a buscar una il·lusió compartida, una experiència de bellesa col·lectiva.
L’homo economicus ignora la dimensió emocional de la conducta humana; de fet, considera les emocions una interferència. La il·lusió, la por, la culpa, l’empatia o l’orgull –centrals en la presa de decisions i en la conducta prosocial– són tractats com a simple soroll. També queden fora del model motivacions socials fonamentals: l’altruisme, la reciprocitat, el sentit de justícia, la pertinença, els valors o els processos identitaris. Tot allò que no produeix un benefici mesurable esdevé invisible.
En temps foscos com els actuals –i no només per una qüestió estacional–, quan el telenotícies s’ha convertit en una successió de motius d’angoixa, els llums de Nadal funcionen per a moltes persones com un refugi simbòlic: un espai de confort, seguretat emocional i benestar, breu però tangible. Un temps per compartir amb la família, amb les criatures, amb les amigues i els amics. Un parèntesi de convivència i esperança.
Una de les meves àvies va néixer en una masia sense llum ni aigua corrent. Sempre evocava amb emoció la nit de Reis, en què els pares il·luminaven la casa amb espelmes i ella rebia un petit cistell de vímet ple de dolços casolans. Quan ho recordava, la mirada era la d’aquella nena, intacta malgrat el pas d’un segle. L’emoció no havia envellit. Per això, la imprescindible defensa d’unes condicions de vida dignes i d’un creixement sostenible no pot desatendre les necessitats emocionals de les persones. Prescindir-ne ens aboca no només a la pobresa material sinó també a la desesperança col·lectiva. La salut –física i psíquica– exigeix aquesta doble mirada.
