06/05/2022

La política de la destrucció urbana

4 min
Un edifici afectat per projectils a la ciutat de Khàrkiv.

La guerra, com el conjunt de la nostra societat, ha esdevingut urbana. Les imatges de la destrucció de Mariúpol i d’altres ciutats ucraïneses confirmen de manera aclaparadora la sentència. Fa ja uns anys Stephen Graham va explicar les raons per les quals els conflictes bèl·lics se centren cada vegada més en les àrees urbanes: són els nodes de comunicacions, els motors de l’economia i la residència de la major part de la població. Queden lluny els temps en què els exèrcits s’enfrontaven a camp obert, com en una justa o un torneig. 

Ara bé, en els darrers temps hem vist una vegada i una altra com, més que ser preses, les ciutats són destruïdes, anihilades. D’aquesta manera, els noms de Grozni, Alep o Mariúpol s’han sumat als de Dresden, Le Havre, Hiroshima o Gernika. La destrucció de la ciutat, en comptes de ser un “efecte col·lateral” del conflicte armat, n’ha esdevingut un dels objectius. 

La lògica d’aquest tipus d’accions, ens diuen els experts, pot respondre a diverses causes. En primer lloc, els costos de la lluita a l’interior de la ciutat resulten extraordinàriament elevats i dissuasius per als exèrcits atacants, com els setges de Leningrad, Sarajevo o Kíiv han posat en evidència. Davant d’aquestes dificultats, l’anorreament de l’espai construït a través de bombardejos pot semblar una alternativa adequada. 

Però hi ha més que això. La destrucció de les ciutats té sovint també una component simbòlica, programàtica. L’esfondrament del pont de Mostar durant la guerra de Bòsnia o la demolició de l’habitatge de població palestina en els territoris ocupats per Israel no responen tant a necessitats bèl·liques com a la destrucció deliberada d’elements físics que simbolitzen i fan possible la vida de comunitats heterogènies. És el que s’ha denominat urbicidi, un terme encunyat als anys seixanta als Estats Units per descriure la transformació de la ciutat en benefici de l’automòbil privat i que ha acabat utilitzant-se sobretot en referència a les destruccions associades als conflictes armats. 

Martin Coward va tractar les raons i les conseqüències d’aquesta estratègia devastadora a Urbicide. The politics of urban destruction. Hi cita les paraules amb què l’escriptora croata Slavenka Drakulic explicava la seva desolació davant la destrucció del pont de Mostar: tots donem per descomptat que morirem, però els ponts (o les ciutats, o els paisatges) van ser construïts per sobreviure’ns, transcendeixen el nostre destí individual; la seva destrucció no és la mort d’un de nosaltres, sinó de tots nosaltres. 

L’urbicidi pot ser considerat, doncs, una forma específica de violència política. En els conflictes que volen enfrontar la població segons l’origen o la llengua, es concreta sovint en la destrucció del medi edificat que fa possible la vida en comú. Mariúpol, dues vegades destruïda en menys d’un segle –a la Segona Guerra Mundial i en els darrers mesos–, n’és un tràgic exemple. L’any 2014 la ciutat tenia 478.000 habitants (una mica més que Palma, doncs) i les comunitats ucraïnesa i russa hi tenien aproximadament el mateix pes. Hi havia també una notable presència de grecs pòntics. Abans de la Segona Guerra Mundial la ciutat havia comptat amb una destacada comunitat jueva, com explica a La meva mare era de Mariúpol Natascha Wodin, filla d’una dona de la ciutat duta a Alemanya com a treballadora forçada durant la contesa. Els combats d’ara no només han causat milers de morts irreparables, sinó que han anihilat l’espai construït que havia suportat aquesta diversitat. 

Mikhaïl Bulgàkov, que era nat a Kíiv, va novel·lar les penalitats d’una família de la ciutat, els Turbín, durant la guerra civil ucraïnesa de 1918-1919. En el conflicte –que va enfrontar no només els bolxevics i els exèrcits blancs, sinó diverses forces nacionalistes i dels estats veïns– la ciutat va ser presa per uns i altres més d’una dotzena de vegades. L’escriptor hi detalla l’aixovar que, en morir, la mare havia deixat als fills: “Les rajoles, els vells mobles de vellut vermell, els llits amb boles brillants, les catifes pelades, bigarrades i carmesines,... les tasses daurades, l’argent, els retrats, les cortines i les set cambres polsoses i plenes de coses on havien crescut els joves Turbín”. 

En veure les cases de les ciutats ucraïneses esventrades per les bombes, aquest passatge ens ve al cap una vegada i una altra. La destrucció dels habitatges representa de manera palmària les vides devastades, no només per la mort dels que hi resideixen, sinó també per la desaparició dels objectes que amb treballs i amb esperances una família ha aplegat al llarg d’una vida. 

La destrucció de la ciutat persegueix el mateix fi, a una escala més gran, esbalaïdora. Significa l’anorreament dels béns comuns, del patrimoni col·lectiu construït al llarg de segles, la base física que podria fer possible la vida en comú. Per aquestes raons, l’urbicidi, lluny de ser un simple dany col·lateral, és un crim particularment execrable.

Oriol Nel·lo és geògraf (UAB)