Política I justícia
Parlem de justícia, un poder que genera temor i un punt de misteri, perquè disposa de la capacitat punitiva amb un llenguatge deliberadament obscur i uns mecanismes de formació i promoció interna molt corporatius. L’independentisme ha guanyat una petita batalla de més valor simbòlic que conseqüències efectives. El Comitè de Drets Humans de l’ONU diu que la justícia espanyola va “violar els drets polítics” de Junqueras, Romeva, Rull i Turull “al suspendre’ls de les seves funcions públiques abans de ser condemnats”. L’independentisme en fa justificadament bandera –poc és molt en les circumstàncies actuals– malgrat que les conseqüències pràctiques de tot plegat es limitin a l’efecte que aquesta resolució pugui tenir sobre el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. I JxCat devalua la notícia utilitzant l’argument de l’ONU pel cas Borràs, que no hi té res a veure. Una cosa és una decisió judicial i una altra l’aplicació d’un reglament del Parlament en casos de processament per corrupció. A alguns els costa mirar més enllà del propi nas.
Aquesta notícia coincideix amb la inauguració a Espanya del nou any judicial, amb un Consell General del Poder Judicial que fa quatre anys que no està renovat i que és incapaç fins i tot de complir amb les seves obligacions respecte de la renovació del Constitucional. El poder judicial està encallat. ¿Com s’explica una provisionalitat tan descarada amb una institució tan cabdal? En molt bona part, per la seva politització interna i externa.
En una entrevista a El País, el magistrat i autor teatral González-Trevijano diu: “Els jutges som gairebé tots conservadors”. I no m’estranya, entra dins de la lògica del pathos de la funció. Però això no hauria de transmetre’s a la seva pràctica judicial. I tanmateix les actuacions i tensions de la justícia es llegeixen en clau política: conservadors i progressistes. I si el Consell General del Poder Judicial està bloquejat és perquè el govern i el PP no es posen d’acord perquè Feijóo, com abans Casado, no vol perdre l’ascendència assolida en el seu si quan disposava de majoria absoluta a les Corts. Si hi afegim la irresponsable subrogació que Rajoy va fer del conflicte polític del 2017 a la justícia, ¿a qui ha de sorprendre que les Nacions Unides detectin que no es van respectar els drets polítics dels líders independentistes? És el mínim que es pot dir.
