És nena

És una nena preciosa que fa cara de presumida quan una càmera de fotos l'està enquadrant. És aquella cara que barreja de manera magistral la innocència, la seducció i un punt d'inconsciència esbojarrada, que fa de les criatures éssers especialment fotogènics. Porta una faldilla texana, curteta, unes mitges espesses fosques i unes botes marrons fins a mitja cama. A dalt porta una samarreta negra i em sembla que una armilla gris. Dic em sembla perquè només la vaig veure un instant: el temps suficient per reconèixer-hi una nena de 5 anys i mig. Va ser la seva mare qui, amb una mà m'ensenyava la foto a la pantalla del mòbil i amb l'altra s'eixugava els ulls per enèsim cop després d'explicar-me, amb una normalitat treballada, que la seva nena va néixer amb un cos de nen. També m'explica que han llençat tota la roba de nen i han comprat faldilles estampades, jerseis roses i sabates amb llacets. Han enviat una carta a l'escola perquè tothom tingui clar que a partir d'ara, qui fins aleshores havia estat el seu fill, passava a ser la seva filla i, de mica en mica, han començat a fer realitat allò que un dia la criatura, amb només 3 anys, va demanar a l`àvia per Reis: que li portessin una pell de nena.

Però tot això no ha passat, evidentment, d'un dia per l'altre. Abans hi ha hagut molta incertesa, desconeixement, dubtes, prejudicis, por, preguntes, recels i, finalment, un diagnòstic unànime de psicòlegs i psiquiatres especialitzats en trastorns d'identitat de gènere de l'Hospital Clínic de Barcelona. Un diagnòstic difícil d'encaixar, de fer entendre i d'acceptar. Però també un diagnòstic que és el primer pas d'un camí llarg, tortuós i amb revolts inesperats, però que portarà la seva filla a viure una vida feliç i en pau amb ella mateixa. No és això el que volen tots els pares per als seus fills i filles?