El PP de sempre

Aquests dies tornen a guaitar a l'actualitat trepidant velles cares conegudes com les dels expresidents de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps i Eduardo Zaplana, acompanyats de personatges no menys rutilants com Alfonso Rus, que va ser president de la Diputació de València, o d'altres que no van tenir responsabilitats de govern però hi anaven ficats com el corc:  Álvaro Pérez, més conegut com el Bigotis, que era a totes les festes, o Marcos Benavent, àlies el ionqui dels diners. Personatges de l'hampa més elemental, responsables d'escàndols de corrupció que duen noms com cas Erial, o cas Taula, o cas Imelsa, o trama Gürtel, i un etcètera inacabable que dibuixa l'espoli de les institucions valencianes durant els anys que el PP hi va tenir tot el poder. Un panorama mafiós que no era ben bé una Sicília sense morts (com a la novel·la de Guillem Frontera, ara guardonat pel Festival Tiana Negra, i convertida en una molt recomanable sèrie de televisió a IB3 i TV3), perquè, de particulars que se'n van anar d'aquest món de manera poc clara n'hi va haver més de dos. El desgavell valencià va ser la projecció costanera (que va arribar fins a les Balears) dels anys d'apogeu del que es va conèixer com a aznarisme, una època en què són rars els ministres que no han acabat investigats per corrupció. La mateixa trama Gürtel, però, mostra que les activitats delictives perpetrades des del PP i en nom del PP no se circumscriuen als anys de lideratge de José María Aznar, sinó que ja havien començat (com a mínim) durant els anys noranta, i van tenir continuïtat durant els anys que Mariano Rajoy va ser secretari general, primer, i president, després, del partit, tot i que Rajoy ha sostingut sempre en tot moment, i fins i tot davant d'un tribunal de l'Audiència Nacional, que no tenia ni idea de res del que passava dins l'organització.

Un dels principals esforços de l'extingit Pablo Casado va ser desvincular el PP de la corrupció, que es va començar a presentar com una història del passat que ja no tenia res a veure amb un partit renovat. En part ho va aconseguir, gràcies sobretot a la feina entusiasta de la premsa propagandística de la dreta nacionalista espanyola. Però no era cert, clar. Només de veure el poder que ha arribat a agafar Isabel Díaz Ayuso dins el PP (un poder que Feijóo no s'atreveix a discutir), i com la presidenta de Madrid avui presumeix d'un negoci brut amb material sanitari durant la pandèmia a càrrec del seu germà, i demà inaugura un hospital sorpresa de 70 milions d'euros gastats fora de control, i demà passat es fa nomenar alumna il·lustre de la Complutense, és fàcil comprendre que la corrupció no ha desaparegut mai del modus operandi del PP. “No hi ha proves”, “Ha prescrit” o “S'ha arxivat” segueixen sent les frases talismà d'un partit que segueix fent del clientelisme la base de la seva gestió a tots els nivells de l'administració pública. Pendents encara, per cert, les investigacions judicials del que han estat els quaranta anys de poder ininterromput del PP a la Junta de Galícia.