PPA: el problema és la ramaderia
La detecció de pesta porcina africana (PPA) en senglars a l’entorn de la UAB ha generat un gran rebombori: l’impacte econòmic podria ser enorme si els porcs en granges es contagien. Sigui quina sigui la causa d’aquest brot, la resposta institucional i mediàtica s’ha orientat immediatament cap a mesures que, de manera implícita o explícita, criminalitzen la fauna silvestre –en aquest cas, els senglars–. Aquesta visió, a més de simplista i tràgica, distreu del problema real.
La PPA és una malaltia vírica que afecta exclusivament els animals de la família Suidae (porcs, senglars i altres suids). El virus és originari de l’Àfrica subsahariana, on circula des de fa milers d’anys sense causar mortalitats massives a la natura. En canvi, és letal per als porcs domesticats i els senglars europeus i asiàtics, que han evolucionat separadament i no tenen immunitat adquirida. Però el virus no es propaga de forma natural a llargues distàncies, perquè depèn de vectors com paparres específiques o contacte directe. Per això, totes les introduccions del virus fora d’Àfrica documentades fins avui han estat causades pels humans –sobretot per moviment de porcs infectats o alimentació amb restes contaminades–. Cal tenir en compte, a més, que el virus s’estudia des de fa anys en laboratoris d’arreu d’Europa buscant una vacuna que immunitzi els porcs a les granges. Aquesta recerca implica transportar i treballar amb el virus fora del seu territori d’origen. Els senglars, per tant, no són ni poden ser la causa de l’expansió de la PPA: només en són una víctima més.
El veritable factor de risc és el model de producció alimentària actual. A l’estat espanyol hi ha gairebé 34 milions de porcs, més de 8 milions dels quals es troben a Catalunya, concentrats en granges. Es tracta d’una indústria fortament orientada al mercat –el 80% dels animals criats a Catalunya ho són per a l’exportació– i amb un pes molt important a l’economia catalana. Aquest pes influeix en les polítiques públiques i porta molts actors a proposar matar senglars per “salvar” els porcs confinats. Tanmateix, el valor econòmic del sector porcí és un miratge, perquè no inclou els enormes costos ètics, mediambientals i socials d’aquest negoci –costos que paguen els animals, la ciutadania, la salut pública i les generacions futures–. Només aquest autoengany col·lectiu permet normalitzar l’eliminació de fauna silvestre per preservar el negoci dels porcs.
Aquesta inversió de prioritats no és cap novetat. Fa segles que l’exercim. Actualment, de tots els mamífers que habiten el planeta, el 4% són animals que viuen en llibertat, el 36% són humans i el 60% són mamífers sota control humà. Si considerem tots els animals sota control humà, el 99% són explotats per a l’alimentació humana. S’ha estimat que això representa en qualsevol moment uns 368.000 milions d’animals sobrevivint en granges ramaderes i aqüícoles al món. Però les seves vides són curtes. La rotació dins les granges és tal que s’estima que en matem uns 27 bilions a l’any, incloent-hi els animals marins. És a dir, cada any matem per menjar una quantitat d’animals equivalent a 231 vegades tots els éssers humans que han existit mai al planeta Terra. Aquesta situació és, per exemple, la causa que un terç de la superfície terrestre lliure de gel i prop del 77% de les terres agrícoles es dediquin a produir pinso per alimentar animals. El resultat és un model insostenible i èticament indefensable que, a més de generar bilions de vides de patiment, extingeix espècies, degrada el sòl, contamina l’aigua i l’aire, incrementa les emissions i crea de manera recurrent les condicions perquè apareguin i es propaguin noves malalties.
A Catalunya vam promoure durant dècades l’augment de la població de senglars perquè, després de segles de caça excessiva i de profunds canvis en l’ús del sòl, el seu nombre s’havia reduït radicalment, cosa que els caçadors no veien bé, aleshores. Ara al mateix animal que vam multiplicar se’l declara “plaga” i se’n justifica l’erradicació massiva –amb pesta porcina africana o sense.
La crisi de la PPA no té res a veure amb el nombre de senglars actuals, que considerem excessius de manera arbitrària quan ens convé, sinó que és el símptoma d’un sistema alimentari insostenible que genera enorme patiment animal, ocupa i contamina el territori, destrueix biodiversitat i multiplica riscos sanitaris. Continuar culpant la natura és còmode. Revisar el model que alimenta aquesta crisi és incòmode, però és l’única via realista.