És molt probable que les pròximes eleccions generals siguin el 2027, quan ja haurem tingut 9 anys de governs Sánchez. Per si sol, el desgast natural del poder ja hauria de fer probable que les eleccions donessin pas a un govern que, malauradament, estarà fortament influït pel triplet Vox-Aznar-Ayuso. Per circumstàncies ben conegudes avui, la probabilitat que això passi ha augmentat. Una situació decididament dolenta per a Catalunya. En aquesta situació, les nostres millors polítiques per als dos anys vinents són les que redueixin la probabilitat que es materialitzi el mal resultat i les que ens preparin per a un futur possiblement advers. No serviria de res en aquest moment impulsar mesures que ens gratifiquessin emocionalment, però que fossin alhora reversibles i propiciadores d’un govern condicionat pel triplet.
En aquesta línia, convé assegurar que projectes ja assumits, anunciats, ben definits i en procés d’articulació jurídica es concretin bé abans de les eleccions. Projectes com Rodalies de Catalunya, el Consorci d’infraestructures (que hauria d’establir la transferència ex-ante dels fons pressupostaris estatals) o, en un àmbit que conec prou, l’establiment a Barcelona del centre tecnològic alemany Fraunhofer–Espanya, o la formalització del projecte Innofab (semiconductors).
Més enllà, hi ha quatre aspectes que considero crítics:
1. Pressupostos. Convindria que la iniciativa política dels dos anys vinents estigués ben ordenada per pressupostos aprovats, tant a l’Estat com a Catalunya. No ens podem permetre perdre ni un bri d’oportunitat de desplegar acció pública amb la màxima eficàcia possible. És evident que no serà així si no tenim pressupostos. Sense pressupostos es poden fer coses, però mancarà el sentit de propòsit, la coherència i la determinació que dona un pressupost. Improvisarem massa i ens barallarem massa si no s’estableix ben aviat en què gastem els recursos dels quals disposem.
2. Consolidar l’estat de les autonomies. El finançament és la consideració primària. Els recursos públics per a les necessitats de l’estat del benestar han d’augmentar significativament. La resistència, que celebro, al compromís del 5% per a defensa s’ha fet en nom d’aquesta necessitat. Però el govern té pendents dues coses. Una és posar-hi una xifra. Jo crec que l’augment hauria de ser d’un 2% del PIB –s’hi hauria d’arribar en un període no massa llarg–. L’altra és canalitzar aquests recursos per la via del sistema de finançament autonòmic que, segurament, caldria reformar mínimament per facilitar-ne l’absorció d’una manera que garantís un grau d’anivellament superior a l’actual.
3. Una administració que funcioni. Per sostenir amb garanties un futur ple de reptes, Catalunya necessita una administració que funcioni bé. Ara no funciona bé. De vegades a poc a poc i de vegades amb pressa ens hem embrancat en processos de complexificació administrativa que, amb una voluntat de no fer possible cap acció irregular, acaben assolint el resultat pel procediment de no fer possible cap acció. O no fer-la possible en el temps indicat. És un fet del qual els nostres dirigents en són ben conscients i s’hi escarrassen. En particular, avui, des de Presidència (Comissió Ramió) i Salut (Comitè CAIROS, presidit per Manuel del Castillo). Les primeres indicacions dels seus treballs prometen. Tant de bo constitueixin un avenç important cap a una administració més àgil. En tot cas: l’experiència indica que cal ser vigilant de les conseqüències no volgudes. Per exemple, una acreditació per ser directiu públic podria, com ha estat el cas en el món universitari, constituir-se en un obstacle seriós a la reincorporació de talent avui a l’exterior. Afegeixo que el problema de la manca d’agilitat administrativa també és espanyol i en la mateixa intensitat (s’executarà tot el Next Generation? Es farà bé?). Però és més greu per a nosaltres perquè l’estat espanyol sobreviurà si no és àgil, i la Generalitat, ves a saber.
4. L’Agència Tributària de Catalunya. L’hem d’enfortir. Com més sòlida sigui, més probable és que acabi gestionant tots els impostos recaptats a Catalunya. Començant per l'IRPF. Enfortir vol dir per sobre de tot preservar la seva independència —tot compartint informació amb l’Agència estatal— i créixer en un marc de qualitat. L'ATC ha de comptar amb personal altament qualificat i amb talent fiscal del màxim nivell. Evitem que s’especialitzi en els nivells menys qualificats de la tasca fiscal. És bo que creixi, però és més important que creixi bé.
