Els pretesos amics de l’universalisme (1988)

De l’article de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918-Barcelona, 1990)publicat aquest mes fa trenta-set anys a l’Avui (15-VII-1988) dins la secció quinzenal titulada “Cròniques d’una ocupació”. El passat 26 de juny va ser el 35è aniversari de la mort de Pedrolo, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un dels escriptors amb més obra editada i amb la dialèctica nacionalista més punyent.

[...] Castella/Espanya, que sempre ha tingut allò que en diuen una vocació universal, mai ha estat verament universalista i en lloc d'esforçar-se a aplanar o a superar els obstacles que priven els pobles d'una bona entesa, s'ha lliurat a una acció espoliadora que reforça les dificultats d'un viure en comú. Ho va fer a les Amèriques; ho ha fet aquí. No ens pot sorprendre que acabés perdent les terres d'aquell continent i que avui encara estigui en pugna amb les comunitats de la península que es resisteixen a ser anivellades. La universalitat elimina la idea de possessió, i aquest és precisament l'afany que ha guiat i que continua guiant els projectes espanyols. Els seus polítics, els seus pensadors universalistes són vulgars castellanitzadors, amb voluntat d'ocupació i no de convivència entre pobles, amb una dosi mínima, o inexistent, d'humanisme; no els deu pas moure l'interès de l'home, criatura que fonamentalment aspira a la llibertat, quan no la hi respecten. És a dir, pot ser que ho facin en abstracte, però quan davallen al concret el respecte se'ls evapora ràpidament. De fet, tots aquests pretesos amics de l'universalisme són d'un particularisme ben ferotge quan es consideren, més bé, consideren el seu poble com el grup humà per un motiu o altre escollit entre tots els altres i, per tant, amb dret d'imposar arreu els seus valors, la seva llengua, la seva cultura. És característica del particularisme la intolerància, la decisió de prevaler contra l'altre, els altres, sense deixar-se distreure per cap escrúpol. En el fons, sempre es tracta de salvació; al capdavall el particularisme és una actitud religiosa. Però bé ho han de dissimular. Ho fan quan donen el nom de particularisme a la més elemental exigència de les persones, dels pobles que no volen ser convertits i que defensen el propi tarannà, la forma de cultura que històricament han anat desenvolupant i que encara no ha exhaurit el seu procés natural, alterat, això sí, per l'imperialisme que els va devorant i contra el qual es dreça la per a ells bèstia negra de l'independentisme, d'aquests moviments que no surten del propi territori a apoderar-se de contrades forasteres, sinó que lluiten per recuperar un patrimoni del què van ser desposseïts. Els espanyols qualifiquen amb menyspreu aquests moviments de locals. Encara els enlluerna el record del sol que sempre il·luminava una o altra de les seves terres i que els priva de veure que, des d'una consideració europea, ells no són menys locals que nosaltres i que, europeus també els catalans, no formen part de cap localisme castellà. No som una part de la seva cultura que, amb objectius de campanar, es rebel·lia contra la mare nodridora; ens rebel·lem contra un esperit absorbent, d'ambició ecumènica servida per una política parroquial, i ens hi rebel·lem per nosaltres i per tots aquells que volen un futur de pobles lliures [...].