La primavera al plat
Vaig voler fer faves i pèsols, l’altre dia, perquè a la pagesa ja n’hi ha. No n’hauria volgut fer si no fos perquè també hi ha menta, que sense menta no hi ha faves i pèsols que valguin. A mi ja me n’ha sortit, aquests dies primaverals, i ara, que torna el fred, potser es tornarà a morir. El meu avi ja deia “el temps és boig”. Ara sabem que els bojos som nosaltres. Per fer la recepta em miro un vídeo de la Carme Ruscalleda, dels que va fer per a aquest diari, durant la pandèmia.
Per a mi, veure cuinar és hipnòtic. El ganivet, tan afilat, tallant, el cuiner, passant el drap, com de manera inconscient, per netejar. Els plats i els bols, tan bonics, potser un escarbotat. Com agafa les verdures i les carns, amb respecte i costum —talment les llevadores amb els bebès acabats de néixer— com ensuma, com tasta. Veure un gran cuiner, com la Carme Ruscalleda, explicant-te com fa ella aquest plat tradicional, és un privilegi de les noves tecnologies. Et dona la part ancestral, la que li han transmès, l’orgànica, del fet cultural, però també et dona la part intel·lectual, la filosòfica, del fet artístic. T’ofereix, en una recepta de cinc minuts, art i artesania. La llengua que fa servir, per explicar-ho, és vivíssima, no és impostada. N’és conscient quan l’empra, la recupera i la fa actual i entenedora. Totes aquestes metàfores culinàries, tant precises com divertides (“la ceba ha de ballar a la paella”, “posa-hi un pensament de sal”, “el peix ha de quedar sobtat”, “la patata amoroseix”) les fa jugar mirant-te, a tu, directament als ulls.
D’alguna manera, veure la Carme Ruscalleda, artista indiscutible de la cuina moderna, fent receptes tradicionals catalanes per als lectors d’aquest diari, em fa pensar en el Curs de literatura europea de Vladimir Nabokov. Ell —un dels autors més importants del món— vol que tu, aficionat, entenguis, copsis—la paraula és exacta—allò que han escrit els seus col·legues antecessors. Vol que en gaudeixis com ell. La Ruscalleda, aquesta gran dama, aquesta gran pagesa, cuinant per a nosaltres, és natural, és generosa. No es guarda cap secret, per què ho hauria de fer? De cop, diu, parlant de les faves i pèsols amb menta: “Això és la primavera al plat”. Somric per la poesia de la frase, dita com qui no vol.
