Primer ministre als 34
El president Macron ha nomenat un primer ministre de 34 anys i l’edat del nou cap de govern, Gabriel Attal, ha omplert titulars arreu del món. I ha generat, també, reflexions inapel·lables com les d’un col·lega malenconiós que ha sentenciat que “al principi ets més jove que els jugadors del Barça, un dia comproves que ets més gran que ells, i l’endemà resulta que ja ets més gran que el primer ministre de França”.
De tota manera, des de Jaume I fins a Mozart, passant per Lennon i McCartney o Jesucrist mateix, i sense ànim de comparar, la història és plena de personatges que amb 34 anys ja han escrit la ratlla més important de la seva biografia. És l’edat en què s’ajunten tot de factors: la resistència física, la fortalesa mental, la capacitat per sentir-se una encarnació dels temps presents i proclamar el canvi generacional i la recol·lecció dels primers rèdits de l’experiència. I curiosament, també, en què s’ajunten els rèdits de la inexperiència, allò de “ho van fer perquè no sabien que era impossible”.
Attal ha tingut allò que se’n diu una carrera meteòrica i ell mateix deu pensar que el nomenament es podia veure venir. Alhora, sap perfectament que l’han ascendit a número dos per solucionar el problema d’impopularitat i de desgast del número u: vaja, que és un fusible. De qualitat, però un fusible. Prou que ho sap, que l’han utilitzat per treure les castanyes del foc d’un altre (aquesta lliçó s’entén del tot més endavant i de manera amarga), però això ara li és ben bé igual, perquè aquesta oportunitat no es pot deixar escapar i s’hi veu en cor. I pensa que si les coses li surten bé, haver estat primer ministre de França amb 34 anys potser no serà la ratlla més important de la seva biografia política.
