El problema de l’esquerra no és (només) la divisió
La divisió de l’esquerra deu ser tan antiga com l’esquerra mateixa. El purisme ideològic, la rigidesa doctrinal i l’escassa habilitat tàctica, afegides a vegades a un personalisme que teòricament rebutgen, són característiques històricament associades als grups i grupuscles que s’han situat a l’esquerra de l’esquerra “oficial”. Uns condicionants que sovint els porten, de forma gairebé inexorable, a la dissidència i a la fragmentació, i que s’acaben traduint en una impotència política inversament proporcional a la virtut ideològica que prediquen.
Darrerament, davant l’avenç electoral i demoscòpic de l’extrema dreta, la qüestió s’ha posat novament sobre la taula, des d’una perspectiva que, al meu entendre, és errònia: la unitat electoral de les forces a l’esquerra del PSOE no és el que pot impedir el triomf electoral de les dretes. Podria, és cert, esgarrapar alguns escons més, però per derrotar l’extrema dreta el que cal és incrementar el vot a les esquerres. O dit d’una altra manera: el que està en qüestió és la capacitat mateixa de les esquerres de recollir i representar el malestar social.
Fixem-nos en Podem, que acaba de perdre la representació parlamentària a Castella i Lleó amb només un 0,74% dels vots. Fa deu anys es va estrenar el documental Política, manual de instrucciones, una pel·lícula (dirigida per Fernando León de Aranoa i produïda per Jaume Roures) feta des de la proximitat, si no la complicitat, ideològica amb el projecte polític nascut de l’onada de protestes del 15-M, i llavors clarament en auge. El llargmetratge seguia —amb un accés de les càmeres, tan generós com insòlit, a les seves reunions internes— l’ascens vertiginós de Podem, des de la seva assemblea constituent a la plaça de Vistalegre de Madrid l’octubre del 2014 fins a les eleccions generals de desembre del 2015, quan la nova força política i els seus associats “perifèrics” —En Comú Podem a Catalunya, Compromís-Podem al País Valencià i En Marea a Galícia— van aconseguir un resultat històric de 69 escons al Congrés. L’aliança amb les forces d’esquerra de les nacionalitats va permetre a Podem sumar més de cinc milions de vots a tot Espanya, gairebé un 20% del total. Va ser, a més, la força més votada a Catalunya i el País Basc. I va trencar el bipartidisme imperfecte de PP-PSOE que havia caracteritzat fins aleshores les Corts espanyoles.
Una de les coses que més sorprenia de la pel·lícula citada era l’absència de les “masses” que la formació deia representar —amb una proposta de caire “nacional-popular” importada de l’Amèrica Llatina per Pablo Iglesias i Íñigo Errejón des dels seus despatxos de la universitat— i, en canvi, la focalització de tota l’acció en les lluites internes que malauradament l’han caracteritzat. Deu anys més tard, i després d’un pas pel govern de l’Estat que no va acabar bé, Podem ha perdut pràcticament tota la força i atractiu que va ser capaç d’obtenir. L’últim pas de rosca l’ha fet l’eurodiputada Irene Montero. En un acte de partit en què treia pit de la regularització d’immigrants aprovada pel govern de Sánchez, i en un to agressiu però no per això més convincent, es revoltava contra la idea difosa per la dreta que la regularització s’havia fet “para amañar los resultados electorales”. I llavors feia una crida, que deixo en la sintaxi original: “Quiero pedirles a las personas migrantes y racializadas que por favor no nos dejen solas con tanto facha. Y, claro que sí, queremos que voten. Claro que sí. Hemos conseguido papeles. Regularización ya. Y ahora vamos a por la nacionalidad o a cambiar la ley para que puedan votar. Por supuesto. Ojalá teoría del reemplazo. Ojalá podamos barrer de fachas y de racistas este país, con gente migrante, con gente trabajadora. ¡Claro que yo quiero que haya reemplazo: reemplazo de fachas, reemplazo de racistas, reemplazo de vividores! Y que lo podamos hacer con la gente trabajadora de este país, tenga el color de la piel que tenga, sea china, negra, marrona, con todas, compañeras, las gentes trabajadoras de este país”.
Es podria adduir que és una proclama pronunciada en el context d’un míting, però penso que ens equivocaríem rebaixant-ne el significat: és un text molt revelador, que tradueix la renúncia a convèncer la gent del país (que és també treballadora) que cal votar l’esquerra, tot substituint-la pels migrants, un col·lectiu que és vist com un tot indistingible, però que és bo per naturalesa, dins una concepció que sembla més aviat rousseauniana (¿que potser no hi ha entre ells gent conservadora, masclista o molt religiosa que mai no votaria Podem?). La idea de reemplaçar els autòctons a qui no pots convèncer de la bondat del teu projecte significa l’admissió més gran imaginable d’un greu fracàs polític.