Propostes de sobretaula
L’article que ve de gust escriure –i el que resulta fàcil– és el rebentista: prou broma amb la taula de diàleg, no es pot negociar ni tan sols dialogar amb qui t’espia. Nosaltres ja ho dèiem! I és cert, ells ja ho deien, que no hi hauria negociació (i a fe que van ajudarhi). Ara, amb el cas Pegasus sobre la taula, i ERC esquinçant-se les vestidures, els negacionistes se senten carregats de raó, i diuen que encara que dimiteixi la ministra (que no dimitirà, em temo) el sobiranisme català ha de tornar a les posicions del 2017, deixar sol el PSOE i no immutar-se si la dreta-ultradreta conquereix el poder. Perquè no hi ha diferència entre uns i altres, que ja ho deia Josep Pla, etcètera.
El problema és que aquesta mena d’article dona per a un paràgraf. Al següent, hom no sap què escriure. Perquè, passada l’enrabiada, què ve després? Fem un petit exercici de prospectiva. Enterrem els lliris: ERC retira el suport al govern i es dissol la taula de diàleg. Es deixa de dialogar, també, de qualsevol altra carpeta oberta. Junts trenca amb el PSC a la Diputació. A Madrid, Sánchez pacta ara amb Ciutadans, ara amb Bildu. A Barcelona, el govern Aragonès reprèn el diàleg amb la CUP per preparar un nou “embat democràtic”. S’activa el Consell per la República perquè funcioni com un govern paral·lel, amb un cens digital (voluntari) de ciutadans. Es convoca un nou referèndum, similar al de l’1 d’Octubre (però admetent que no hi podrà haver estructures d’estat fins que la independència sigui reconeguda internacionalment). L’Estat desmunta l’operatiu. Es reactiven els CDR per fer accions de protesta o de bloqueig. El govern espanyol es prepara per a un nou 155 i la repressió es reactiva i s’intensifica. Tornem a organitzar un Tsunami Democràtic, que acaba amb centenars de detencions. La gran massa s’espanta, una minoria es planteja accions directes.
Aquesta és la via del conflicte. Que va fracassar el 2017 i el 2019 malgrat viure en una conjuntura de certa normalitat i amb una enorme massa crítica de sobiranistes mobilitzats. ¿I creiem que ara, amb el nivell de desencís existent, amb la fatiga postpandèmica i la crisi econòmica, les coses poden sortir millor? Jo crec que no. Crec que la vida va per cicles i que ara no estem en el mateix cicle que en els anys pletòrics del Procés, que, malgrat tot, ens van deixar un mapa polític nou. Per això, la via avorrida, poc estimulant, del diàleg em va semblar, en el seu moment, que era una bona sortida a l’atzucac en què ens trobàvem. Els que diuen que no s’ha de dialogar amb qui et reprimeix no saben gaire res de resolució de conflictes: sempre és el fort el que no vol dialogar, mai el feble.
PSOE i ERC tenien força avançat un acord per a l’espinosa qüestió del català a les escoles, però Pegasus ho ha engegat tot enlaire. Amb raó. Si la legislatura catalana avança i la taula no dona cap fruit concret, és possible que ERC, malgré soi, hagi de reconèixer que la seva aposta estratègica pel diàleg ha fracassat. Però si s’arriba a aquest punt, els republicans han de fer evident que és el PSOE el que ha fet impossible aquesta via amb la seva rigidesa. El gran horitzó –amnistia i autodeterminació– continua vigent, però hi ha molts aspectes a parlar en una relació bilateral: llengua catalana, finançament, infraestructures, presència internacional, qui sap si una consulta legal sobre la vigència de l’actual marc constitucional i estatutari...
ERC (tant de bo d’acord amb Junts) ha d’explicitar els seus objectius parcials i deixar clar que ho ha intentat fins al final. Abans d’enterrar la taula de diàleg, convé que se sàpiga que l’enterrador és el PSOE. Aleshores sentirem la coral dels “Nosaltres ja ho dèiem!”, i després –em temo– un silenci llarg i carregat de preguntes sense resposta.
