Protegim el català, ehem
En l’entrevista que li fa Esther Vera, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, afirma que troba “raonable” la pretensió dels socis d’ERC de protegir la producció en català (i euskera i gallec; les “llengües cooficials”, mal anomenades així perquè en realitat hi ha una desigualtat respecte al castellà que ja ve establerta per la Constitució espanyola). Però a la vegada treu, sibil·lí, la tisora de fer rebaixes i indica que “els percentatges no ho resolen tot” (cosa que per altra banda és certa, ja hem dit que és sibil·lí) i que s’ha de negociar amb les grans plataformes perquè hi ha “interessos privats que a vegades són una mica contradictoris amb algunes demandes que són legítimes”. En altres temps, els governants benvolents de torn (“no, si això del català està molt bé, però heu de comprendre que...”) posaven aquestes mateixes excuses, però amb relació a les grans productores i distribuïdores. Figura que les empreses multinacionals que dominen el negoci de les pel·lícules tenen una sensibilitat escassa, o nul·la, per les llengües suposadament minoritàries. Això en part pot ser cert, però només en part: a Dinamarca, les grans plataformes no tenen inconvenient per oferir pel·lícules en danès, que és una de les llengües europees (n’hi ha una bona colla) amb menys parlants que el català.
El problema no és que les grans empreses de l’audiovisual tinguin poca sensibilitat envers la diversitat lingüística, el problema de debò és que l’estat espanyol no en té gens. Just al contrari, hi té i hi manté, amb les llengües diferents del castellà, una relació de profunda hostilitat, com si aquestes llengües fossin l’instrument i l’avançada de la descomposició de la unitat d’Espanya. Tota mesura de protecció del català, en concret, és interpretada automàticament com una concessió “als catalans” i, per tant, com una amenaça contra la pàtria. Seria magnífic que un dia el govern d’Espanya comencés a divulgar la idea que el català és una llengua com qualsevol altra, i no un invent dels nacionalistes, ni dels independentistes. No caldria que fessin servir aquesta retòrica cursi i pomposa de la riquesa i el patrimoni comú, ni de com és de bonica la llengua catalana (les llengües no són boniques ni lletges), ni totes aquestes bajanades amb què intenten compensar una prepotència i una bel·ligerància que neixen del més profund desconeixement i d’una tírria antiquíssima.
Un ministre progressista, i encara més de Cultura, hauria de defensar la plena igualtat entre les diferents llengües de l’Estat i, en conseqüència, la plena normalitat en el seu ús, també en l’àmbit audiovisual: només que l’actitud fos aquesta, les reticències de les grans plataformes ja s’expressarien d’una altra manera. En comptes d’això, Iceta només veu la necessitat de trobar un terme mitjà entre les pressions del soci que els ha d’aprovar els pressupostos (ERC) i les de la dreta ultranacionalista (PP, Vox, Ciutadans) que els vol fer caure del poder. Els interessos de partit, com sempre, són molt més importants que el català.
