25/03/2022

Putin i la llibertat

3 min
Una persona sosté un cartell amb la fotografia de Vladímir Putin durant una protesta davant l'ambaixada de Rússia a Ciutat de Mèxic el 28 de febrer de 2022.

“Ni tan sols els dèspotes neguen les excel·lències de la llibertat, però només la volen per a si mateixos, i pretenen que tots els altres en són indignes”.

Putin, el president rus, respon a aquesta tipologia de personatge descrita per Alexis de Tocqueville. Ell vol la llibertat, però només la seva. La vol encara que sigui a canvi d’esclafar la llibertat del poble ucraïnès, que hauria de tenir el mateix dret a poder-ne gaudir.

Putin actua com el que és, un tirà. Justifica la guerra com un recurs necessari per garantir un bé teòricament superior: la seguretat de Rússia. I, tanmateix, el que aconseguirà és una Rússia més aïllada en un món més insegur. L’únic actor que podria fer canviar el desenllaç de la guerra seria una intervenció directa de l’OTAN, que no es produirà perquè cap país de l’aliança no està disposat a pagar el preu de fer la guerra, començant pel de les vides humanes, com de forma colpidora estem veient que passa cada dia a les ciutats ucraïneses assetjades per les forces armades russes.

Putin guanyarà la guerra, però perdrà la gestió de la pau. Com passa amb totes les guerres, aquesta també acabarà, tant de bo sigui més d’hora que tard. Després vindrà la llarga etapa de la reconstrucció, que haurà de conviure amb les fondes ferides que tota guerra deixa obertes i que costen molt de cicatritzar.

Dissortadament, Rússia tornarà a passar gana, com tantes vegades ha succeït en la seva angoixant història. No cal anar gaire lluny, només cal recordar les penúries que els russos van patir en la dècada dels noranta quan els occidentals i els europeus no varen saber respondre amb visió de futur al repte gegantí que la perestroika de Gorbatxov i l’esfondrament de la Unió Soviètica representaven. D’una part d’aquells vents en venen una part de les actuals tempestes.

Tanmateix, els europeus, molt més que els americans, patirem també un cert empobriment com a conseqüència de la bogeria de Putin: gastarem més en armes i, per tant, quedaran menys diners per invertir en pensions, salut, educació o progrés científic. És just el que els va dir, en to de disculpa, la primera ministra socialdemòcrata d’un país neutral com Suècia als seus conciutadans fa poques setmanes, quan va anunciar la necessitat de destinar més recursos a la defensa. Més recursos a defensa vol dir menys recursos per a la resta de polítiques públiques.

El “genial” Putin, lloat fins fa poc com a bon “estrateg”, haurà aconseguit una jugada “mestra”: que el seu poble sigui més pobre i el seu adversari més fort. Nosaltres, els europeus, haurem de saber respondre als desafiaments de la massacre d’Ucraïna amb més unitat europea, més projecte federal europeu, més política de defensa europea; i amb un compromís ferm per a la reconstrucció d’Ucraïna, perquè Putin sigui jutjat penalment per crims de guerra i per mitigar les pors que Rússia acumula sobre la seva seguretat i que poden acabar sent el pretext perquè un autòcrata desfermi la brutalitat inhumana que estem veient i patint des de fa setmanes.

Els intents d’aquestes darreres setmanes d’associar part del sobiranisme català a la figura i al règim de Putin ofenen la intel·ligència i prostitueixen la veritat. Si alguna cosa ha definit el moviment sobiranista en el seu conjunt és l’aposta convençuda per la no-violència; exactament el contrari de l’actuació de Putin, basada en la violència i el menyspreu a la llibertat dels altres. Compareu les imatges esgarrifoses de la guerra de Putin amb les imatges pulcrament pacífiques de les grans manifestacions sobiranistes; compareu el recurs a la guerra per aconseguir els objectius amb el recurs a les urnes; compareu la cara d’odi del règim rus amb les cares de dignitat dels presos polítics o dels exiliats independentistes. No hi ha comparació. Pretendre ara, aprofitant un Putin desfermat, presentar qualsevol contacte amb la Rússia d’aquests darrers anys com un flirteig amb dictadors violents, representa una ignomínia flagrant. Fer-ho des de la caverna mediàtica o política de l’estat espanyol és, senzillament, “más de lo mismo”. Dissortadament, hi estem més que acostumats. Ara bé, alimentar des de dins mateix del projecte sobiranista la teoria de l’aproximació a Putin i al seu règim és sinònim d’una ceguesa partidista sense límits ni escrúpols.

Els que lluiten per la llibertat saben que massa sovint han de pagar un preu per assolir el seu objectiu. Alguns cops aquest preu consisteix a patir la violència descarnada; altres cops a patir la mentida interessada. 

Artur Mas és expresident de la Generalitat