Quatre mirades sobre l'apagada
Som éssers simbòlics i necessitem objectes on projectar els relats que donen sentit al que vivim. Que la ràdio amb piles hagi esdevingut el símbol de la resistència en l’apagada del dilluns és una clatellada poètica que reuneix tots els debats sobre sobirania, resiliència i interdependència. L’aturada obligatòria és un recordatori fabulós que les infraestructures energètiques són també la base dels sistemes digitals i comunicatius. Ergo, la doble transició –verda i digital– ha de convergir, necessàriament, en una de sola. Ara bé, les solucions sobre com arribar-hi poden recórrer múltiples camins.
Amb ulls de sociòloga, em serveixo del que anomenem “tipus ideals” per dibuixar diferents respostes socials a l’apagada. Són retrats simplificadors, però ens permeten plantejar mirades des de diferents angles davant d’un mateix fet. Farem l’exercici creuant abast i orientació prosocial. En l’eix horitzontal ubiquem l’abast, i recollim a quina escala actua la perspectiva (aniria del que és més individual o micro a la mirada més sistèmica o macro). En l’eix vertical recollim l’actitud, que va dels posicionaments més constructius als de més oposició.
Comencem per la nostàlgia resistent, que fa aflorar cert orgull de recuperar la ràdio de piles, les espelmes i l’escalfor d’estar junts sense pantalles. Es basa en el valor del que és analògic com a resistència sobirana sense entrar a qüestionar el model energètic ni tecnològic. Seguim amb la reacció desconfiada, que llegeix l’apagada com una prova que hi ha poders fàctics amb agendes ocultes. La desconnexió genera necessitat d’un relat simple i defensiu que identifica països i dirigents com a enemics externs. Recorda en part el que vam veure durant la pandèmia de la covid i el negacionisme vacunal. Aquests dos primers tipus coincideixen en el pessimisme i l’oposició, però la nostàlgia ho aborda des de la mirada individual, i la desconfiança seria més estructural.
Passem ara a les mirades positives. La resposta de resiliència comunitària és pragmàtica i reclama infraestructures de proximitat, comunitats energètiques i capacitat tecnològica descentralitzada. Ho vam veure en forma de veïnats que es van organitzar per compartir informació o activar xarxes de suport, i també en les cooperatives energètiques que fa temps que intenten donar resposta a un esquema monopolístic i centralitzat. El darrer arquetip seria el de la transformació sistèmica, que veu l’apagada com l’oportunitat d’obrir un debat profund, de plantejar un nou contracte social que resolgui les xarxes d’energia, consum i relacions que permetin sostenir la vida sense comprometre la capacitat regenerativa del planeta. Aquesta mirada s’ubica en l’extrem més macro i constructiu, més teòric però també més atrevit a l’hora de desplaçar el capitalcentrisme per posar la vida al centre.
Les mirades no són excloents ni estan per ordre. Conviuen. Com activem el millor de cada una dependrà de la capacitat de generar espais per construir, repensar i acomiadar-nos de vides d’ara que ens allunyen de la vida de demà.