Un de cada quatre

ENQUESTA. Hi ha vegades que l’abisme mental que ens separa de la centralitat política espanyola es pot quantificar. Segons una enquesta encarregada per La Sexta, el 62 per cent dels espanyols estan a favor que els presos polítics catalans segueixin en presó preventiva, enfront d’un 34 per cent en contra. A Catalunya, les dades són pràcticament inverses: gairebé el 72 per cent voldrien veure els presos catalans en llibertat, mentre que un 27 per cent creuen que mereixen seguir entre reixes. Són xifres que admeten diverses lectures. Els catalans federalistes s’agafen com a un ferro roent a aquest 34 per cent d’espanyols que entenen que el seu estat de dret no rutlla; hi veuen un cap de pont cap a l’entesa i la reforma. Els independentistes consideren que el 62 per cent és una xifra massa rotunda per pensar en escenaris d’entesa. No estem parlant només d’una majoria contrària a la independència o al dret a decidir; aquest 62 per cent veu normal, per exemple, que dues persones pacífiques, sense càrrecs polítics, com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, portin sis mesos de presó preventiva per unes acusacions segurament falses, i que a més estiguin engarjolats a 600 quilòmetres de les seves famílies, cosa que contradiu els drets humans més elementals.

ALTERITAT. El més greu d’aquestes dades és que allunyen qualsevol perspectiva de diàleg. Per als independentistes més repatanis és la constatació que la majoria dels espanyols no volen negociació, sinó un càstig. I no es pot negar que tenen raó, sobretot perquè aquest és també el discurs del bloc que integren el PP, el PSOE i Ciutadans. L’Espanya majoritària, per molt ofesa que estigui, no pot obviar que una estratègia de reconciliació és impossible si s’actua només des de la repressió. Per tant, aquest 62 per cent no vol reconduir el problema sinó combatre’l, desoint la vella advertència d’Unamuno -“ Venceréis, pero no convenceréis ”- i acceptant que Catalunya forma part d’Espanya no per una convergència d’interessos i sentiments, sinó per la coerció del fort sobre el feble. En siguin conscients o no, aquests dos terços de la població espanyola estan consolidant l’alteritat de Catalunya, la seva condició de territori aliè i assimilat.

VEÏNS. Els independentistes poden lamentar-se de tenir al davant una comunitat política hostil, però es poden consolar comprovant que aquestes xifres confirmen el seu relat, sobretot pel viu contrast que ofereixen amb les dades de Catalunya. És cert que el 72 per cent favorable a la llibertat dels presos suposa una massa molt majoritària, que depassa els límits de l’independentisme i que és la promesa d’una comunitat de valors, ingredient necessari per a qualsevol nació. Però a alguns encara ens costa molt de pair que un 27 per cent dels nostres conciutadans, un de cada quatre, aplaudeixin la situació dels Jordis i dels consellers, els nyaps del ministeri de l’Interior i les arbitrarietats judicials. Siguem independentistes o no, tots volem conviure amb els nostres veïns. Fins i tot pensem que, si parléssim estrictament de política -de com conciliar les aspiracions sobiranistes amb la por a un esquinçament identitari-, podríem trobar marcs d’acord. Però amb els que aplaudeixen el jutge Llarena, criden “ Puigdemont a prisión ”i s’enriuen de les excursions setmanals de les parelles i els fills petits dels presos, amb aquests hi ha poc a parlar. Trigarem a dialogar-hi. Cal acceptar que hi són i que tenen els mateixos drets que qualsevol ciutadà. I ens en podem plànyer. Però, d’altra banda, només són el 27 per cent, i per tant és possible i necessari derrotar-los a les urnes.

Etiquetes

Més continguts de