Què se'n va fer de la guerra contra els paradisos fiscals?

L'abril del 2009, en una reunió del G-20 celebrada a Londres, els presidents francès i el nord-americà, Nicolas Sarkozy i Barack Obama, van declarar la guerra als paradisos fiscals. Quatre anys més tard, aquesta guerra, si és que mai es va començar, s'ha saldat amb un sonor fracàs. L'exemple de Xipre, que funcionava com una enorme bugaderia de diners de procedència dubtosa dins mateix de la UE, mostra amb tota la seva cruesa aquesta realitat. I els petits avenços que hi ha hagut, com els acords de l'OCDE amb microestats per augmentar la transparència, resulten insignificants.

Ara la recerca feta pública pel Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació arran de la filtració de 2,5 milions d'arxius informàtics, amb dades de 120.000 empreses i 130.000 persones físiques, torna a posar de manifest la magnitud d'aquesta xacra. Es calcula que la meitat del comerç mundial passa per aquests paradisos i que a la UE desapareixen cada any un bilió d'euros que van a parar a comptes opacs, lluny del control de les hisendes públiques. Amb aquests diners n'hi hauria de sobres per aplicar polítiques d'estímul i revifar una economia que llangueix llastrada per un sistema financer que fa aigües. La gran paradoxa és que, perquè uns quants es beneficiïn, la majoria en pateix les conseqüències en forma de retallades a l'estat del benestar.

Els paradisos fiscals no són només un obstacle al creixement de l'economia i una immoralitat, sinó que també representen un problema d'ordre públic: són el mecanisme que fa servir la delinqüèn- cia organitzada per blanquejar diners. Si se segueix el fil dels casos de corrupció més coneguts, com Nóos o Gürtel, sempre s'acaba anant a parar a comptes a Suïssa o a altres llocs similars. Per què no s'actua llavors de manera contundent contra aquestes illes d'impunitat fiscal? La resposta és clara: quatre anys després, el poder financer continua estant per sobre del poder polític.