Tot el que no s’hauria de poder comprar amb diners

L’EX CONSELLER DELEGAT de BPA, en presó preventiva, hauria proposat a l’exempleat de l’entitat bancària Josep Maria Escuer, que va morir per malaltia fa poc, que assumís la responsabilitat de les acusacions contra ell a canvi de diners i feina assegurada per al fill.

La possibilitat que això sigui cert, que algú pretengui comprar realment un malalt terminal per encolomar-li el seu mort en sentit metafòric, ens esgarrifa per l’atreviment de la indecència. Però és que la indecència és molt atrevida. I cada dia més. Hi ha gent que té clar, perquè ha viscut així, tot el que es pot arribar a comprar amb diners, i en aquesta espiral acaba pensant que tot i tothom té un preu. La història, pendent de judici, confirmaria que no tothom en té, i que no hi ha un preu per a tot, perquè l’home que van voler comprar ho va deixar explicat davant de notari abans de morir.

Tots els esforços que s’han fet per impedir que puguem pagar per la sang o pels òrgans tenen una base ètica claríssima. No és només impedir que es converteixi en negoci i no en actes d’altruisme, és deixar clar que les persones no es poden vendre ni tan sols a trossos. Però si som honestos, al món sempre s’han comprat dignitats i silencis. I hi ha persones que són venudes sense ni tan sols haver estat comprades, directament robades, segrestades, expulsades. I hi ha màfies que abusen d’immigrants i refugiats que han de pagar cara la seva supervivència, per denigrant i precària que sigui. I sense necessitat de recórrer a aquests extrems, la precarització i competència global obliguen milions de persones a llogar-se a uns preus i amb una dependència que sembla que les seves vides estiguin pràcticament en venda.

Una societat justa seria aquella on no tot es pot comprar amb diners, i on és tan impossible comprar persones, ni senceres ni a trossos, que ja a ningú se li pot acudir fer-ho.