Sense recança

Malgrat tot i amb totes les dificultats imaginables, persistirem

Sempre llegeixo amb un llapis a la mà, com el pescador que sosté pacientment la canya, en silenci, i obre els ulls i el somriure quan nota que un peix d’escates brillants acaba de picar. Llegint la novel·la Les tristes recances, de la canadenca Miriam Toews, de seguida m’adono que la pesca serà profitosa. La primera estrebada del fil de pescar arriba aviat, amb aquesta frase: “El patiment, encara que s’hagi viscut fa molt, es va passant de generació en generació, igual com l’agilitat, la gràcia o la dislèxia. El meu avi tenia uns grans ulls verds que, fins i tot quan somreia, reflectien tènuement escenes de massacre, de neu tacada de sang”.

Els avis de la narradora van fugir d’un poblet mennonita de Sibèria l’any de la Revolució Russa, el 1917, després d’haver viscut experiències terribles, de molta violència, i -explica la neta- havien après a callar i a suportar el patiment. I tot això, el dolor, la por, la humiliació i la resistència, no tan sols no s’oblida sinó que també s’hereta.

I penso que només a partir d’aquest raonament es pot comprendre que ara, al nostre país, amb la repressió actual i les amenaces de futures onades encara més intenses, hi hagi tanta gent disposada, encara, al sacrifici i al risc. Som hereus del patiment dels nostres avis i no volem que aquell patiment sigui en va. Quan mirem als ulls els nostres avis (o en rellegim les cartes o recuperem les fotografies antigues) hi veiem la tristesa de l’exili, el dol per les pèrdues injustes, la presó, la impotència, la desesperança. Tant de sofriment, tantes vides trencades, tanta injustícia. Ho portem a dins com un llegat que cal honorar.

Per això crec que, malgrat tot i amb totes les dificultats imaginables, persistirem. I només voldria que, de la mateixa manera que heretem i preservem l’herència de la dignitat, puguem desempallegar-nos algun dia del llast que signifiquen les derrotes, que han deixat en el nostre caràcter aquesta mena de pessimisme atàvic, aquesta falta de fe en nosaltres mateixos, aquest pes que ens arrossega cap avall quan és ben clar que tenim forces per tornar-nos a enfilar.

A la novel·la de Miriam Toews, com a la vida, la tristesa més fonda sempre es barreja amb l’humor més tendre. L’han comparada amb altres il·lustres escriptores canadenques com Margaret Atwood o Alice Munro. Personalment, ja li he fet lloc al meu altar al costat d’elles. Us recomano Les tristes recances. Sense cap recança.

Més continguts de