Tot recordant Lluís Permanyer

Viure a la vora de Lluís Permanyer m’ha donat la possibilitat de mantenir-hi converses a peu dret, al carrer, quan coincidíem pel barri. Hi notaves les formes i els ritmes educats d’una Barcelona de la Dreta de l’Eixample, de quan jugava als jardinets de la Gran Via buida de cotxes, entre la rambla Catalunya i el passeig de Gràcia, i el seu pare era directiu del Barça. Els diàlegs tenien un ordre: introit somrient de reconeixement mutu, crítica mordaç de l’últim invent de l’Ajuntament i comiat un pèl apressat a l’estil del “Passi-ho bé, que cauen gotes”, perquè l’estaven esperant a Ràdio Barcelona o en alguna aula universitària per fer-hi una conferència. Li agradava anar a peu a tot arreu per demostrar-se que Barcelona continuava sent una ciutat caminable.

Permanyer era la persona en qui coincidien urbanitat i urbanisme, i el periodista que ha marcat durant dècades el patró del bon gust barceloní en tant que actiu denunciant de la Barcelona lletja, amb les seves desproporcions i remuntes. Va ser el periodista a qui Joan Miró va confiar l’exclusiva que volia regalar a Barcelona els mosaics de l’aeroport i de la Rambla i obrir-hi el que ara coneixem com la Fundació Miró, a Montjuïc.

L’1 d’octubre del 2017 vam compartir un parell d’hores al xamfrà de l’escola on ens va correspondre votar en el referèndum d’independència. La gentada plantava cara a les furgonetes de la Policia Nacional que baixaven per Pau Claris i s’aturaven un moment a imposar respecte. I em va dir: “Igual que a la vaga de tramvies del 51, és la gent de Barcelona la que fa la història”.