Regalar maquillatge a una filla de 3 anys?

Enmig de l’allau de regals de color rosa i de regals per “sentir-se princeses”, influencers o actrius, apareix amb brillantor pròpia el maquillatge per a nenes de 3 anys. Maquillatges “divertits i familiars” per abans d’anar a l’escola, segons proclamen els comerciants. Així que la resposta a la pregunta que encapçala aquest article és sí: moltes mares i pares regalaran aquestes festes un kit de maquillatge a les seves filles de tres anys... potser sense adonar-se que, amb aquell regal aparentment innocent, també els regalen una mirada crítica sobre el seu propi cos des d’edats en què haurien de poder viure lliurement, sense pressions, sense autocensura estètica i sense la sensació que han de “millorar-se” per ser prou bones.

El que sembla més un episodi de Black Mirror que una campanya de joguines es basa en un suposat producte d’estètica per divertir-se i fomentar les rutines compartides entre mares i filles. Proclamen l’aprenentatge per imitació. Igual que quan regalàvem una cuineta a la nostra filla o el nostre fill perquè posés a la petita cassola alguns cigrons o granets d’arròs i remenés igual que feia la mare o el pare a la cuina. Però aquí no imiten tasques, sinó ideals de bellesa; no juguen a fer veure que cuinen, juguen a corregir-se.

Aboqueu-vos a la finestra d’internet i trobareu cremes i pintures de colors llampants per a cara i ulls, mascaretes d’hidrogel roses, jocs de manicura, kits pintaungles i estris dins de preciosos necessers d’unicorn. Tot un món d’aparença tendra i inofensiva que, en realitat, introdueix subtilment les nostres nenes de 3 anys en una cultura de vigilància del cos, de comparació constant i d’autoexigència estètica. Una cultura que roba temps de joc real, espontani i creatiu, i el substitueix per l’aprenentatge silenciós d’una idea devastadora: “No n’hi ha prou amb ser; cal estar bonica”.

La tendència de l’skincare avança cap al món infantil. El problema no és només fomentar hàbits sense cap base mèdica —cap nena de tres anys necessita una rutina facial de deu passos— sinó normalitzar la creença que el cos i la pell d’una menor s’han de corregir i optimitzar. I reforçar el rol tradicional femení d’estar sempre guapa per poder triomfar a la vida i en l’amor. Això augmenta el risc de conductes de cosmeticorèxia, definida per la psicologia com una preocupació compulsiva per l'aspecte físic i la necessitat constant de modificar-lo amb productes cosmètics. I, mentrestant, les xarxes socials i la indústria es freguen les mans: un nou mercat, el dels infants, que se’ls obre, immens i emocionalment manipulable.

La psicologia de la imatge corporal ha alertat des de fa temps amb autores com Jean M. Twenge (2017) o Nancy Etcoff (1999) que l’exposició precoç a ideals estètics incrementa la insatisfacció corporal, la hipersexualització i el risc de problemes emocionals. A banda, les generacions de noies més joves, altament exposades a xarxes socials i pressions estètiques, presenten més símptomes d’ansietat, depressió i baixa autoestima. No hi ha cap dubte que la cultura de la bellesa modela la percepció del jo, i que els missatges comercials que s’interioritzen molt aviat afecten la identitat i el benestar psicològic.

Però el tsunami marquetinià no s’atura. L'actriu canadenca Shay Mitchell, coneguda pel seu paper protagonista a la sèrie Petites mentideres (Pretty little liars), ha creat recentment Rini, la seva nova marca de cosmètica, adreçada a un públic infantil, amb productes de bellesa per a nenes de 3 anys. Copia la tendència comercial dels 9 passos de rutina coreans. El nom no enganya: Rini significa “nen” en coreà.

Mares i pares hi cauen amb facilitat, perquè la promoció és massiva i disfressada de tendresa i cura. Però, sense adonar-se’n, estan ajudant a construir personalitats més insegures, dependents de l’aprovació externa —especialment masculina—, consumistes i vulnerables. Quan les expectatives sobre com “cal ser” s’allunyen massa de la realitat, augmenten el risc d’angoixa, ansietat i símptomes depressius ja a la preadolescència.

Potser, en el fons, això diu més de nosaltres que d’elles, dels adults que som que de les criatures que eduquem: parla de la nostra dificultat per posar límits, de la nostra relació malaltissa amb l’estètica, del manteniment d’estereotips patriarcals “dona guapa - home intel·ligent”, de la nostra vulnerabilitat davant del consum desbocat. I la pregunta clau és: volem que les nostres filles aprenguin a jugar… o aprenguin a agradar?