L’OBSERVADORA

Fi de règim

Fi de règim / MARI FOUZ

El govern de l’Estat continua esmerçant esforços a perdre Catalunya i convertir la situació en un cas de repercussions internacionals pels riscos sobre l’estabilitat econòmica, la qualitat de la democràcia, el dret a decidir i la llibertat d’expressió i de consciència. Rajoy està disposat a perdre Catalunya com una colònia més.

Malgrat la intensitat dels últims cinc anys de menyspreu polític a les demandes de reforma o millora de l’autogovern, l’Estat actua aquests dies entre la sorpresa i la indignació, incapaç de dialogar. És curiós el grau d’estupefacció que mostren els poders de l’Estat, malgrat tants anys de tempteig i tants anys de veure com es consolidava la majoria pel referèndum i avançava l’independentisme. Ara es veu com, després de l’operació Catalunya a les clavegueres d’Interior i la buida operació Diàleg de Soraya Sáenz de Santamaría i Enric Millo, venien l’operació Zitzània i l’operació Causa General. Ho fiava tot a la confiança que el Govern implosionaria i ho faria també la relació parlamentària amb la CUP.

La sorpresa per a molts ha estat la fortalesa de la conjura del Pati dels Tarongers, en què Puigdemont i Junqueras assumien inequívocament les conseqüències d’anar endavant en el “referèndum o referèndum”. La superació de la crisi de govern dins de les files del PDECat va fer la resta. L’autoconfiança de la vicepresidenta espanyola, que esperava que la moderació d’una part de JxSí els paralitzaria, i els seus cants de sirena per canviar els interlocutors ha estat insuficient per imposar-se. El PP ha externalitzat la responsabilitat política a través de les decisions del poder judicial. L’aberració democràtica arriba al punt que el perímetre d’afectats i delictes es pot comptar ara en milers: s’amenaça fins i tots els ciutadans que vagin a votar en un referèndum que està il·legalitzat en el marc jurídic espanyol, però aprovat pel Parlament de Catalunya. Estem en una causa general. L’Estat està determinat a impedir el referèndum, però aquest està cada cop més a prop de celebrar-se. Rajoy presenta una absurda confiscació de cartells electorals entre visques a la Guàrdia Civil, mentre la campanya de la Generalitat i les entitats es fa a través de les xarxes socials viralitzant amb celeritat missatges adequats a cada situació. El decomís del cubell i l’escombra es pot convertir en el símbol dels nous temps en què tothom sap que l’1-O està convocat: el referèndum d’independència i la campanya, com les idees, és imparable. Els mètodes tradicionals no són necessaris.

On no volen arribar (o potser sí)

Rajoy parla de conseqüències imprevisibles que poden portar-lo allà on no vol arribar... És cert que les conseqüències de la situació actual són imprevisibles, sobretot per a ell. És la seva incapacitat de tractar Catalunya com un soci en comptes de com un súbdit el que ha fet créixer una majoria social tan diversa a favor de la independència. La repressió arribarà allà on vulgui i no pot responsabilitzar els altres de la seva incapacitat política.

En la pràctica, Rajoy va directe a la suspensió de l’autogovern pensant que pot ser reversible la desconstrucció del sistema autonòmic que està en marxa. Després d’anys d’ofec econòmic, d’imposició d’uns objectius de dèficit que van posar els serveis del país al límit durant una salvatge crisi, d’un sistema de finançament injust i caduc, el ministre d’Economia utilitza l’excepcionalitat de les mesures preses aleshores per intervenir completament la Generalitat en un moment de recuperació econòmica. L’autonomia financera s’ha acabat i Montoro pretén controlar nòmines i despeses confiscant les bestretes del sistema de finançament vigent. La Generalitat només disposarà dels impostos propis o cedits, els únics que recapta directament. Una raó fonamental més per defensar la gestió directa dels impostos que paguen els catalans. La mesura és la humiliació d’un dels principals motors econòmics de l’Estat i el principal exportador. Un abús de poder que tindrà conseqüències internes i també en pot tenir d’externes perquè Catalunya és un actor econòmic sistèmic per a Espanya i l’Estat ho és dins de l’equilibri de la Unió Europea.

La nova conjura

Un dels principals èxits del moviment sobiranista ha estat el suport de més de 750 alcaldes al referèndum i la posició de la Barcelona d’Ada Colau. Tot i que no se sap l’abast del tracte tancat entre el president i l’alcaldessa, la fotografia d’ahir de l’abraçada entre Colau i els principals protagonistes del moviment torna el relat democràtic i majoritari al sobiranisme. Al davant, la força coercitiva d’un Estat que va a la recerca de cartells i urnes per impedir l’acte concret de l’1d’octubre, sense comprendre que finalment, passi el que passi, Espanya ha perdut Catalunya. Ho mostra l’enquesta que publiquem avui i demà. El 70% dels catalans volen un referèndum i el 52% el defensen malgrat l’oposició de l’Estat. El sí guanya avantatge i la Constitució està morta per a la gran majoria.

A hores d’ara, la desmesura de l’Estat i la determinació democràtica posen més a prop les urnes. No és només una lluita pels drets nacionals, sinó una lluita pels drets fonamentals i els drets individuals.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT