Regulació? Sí, sisplau
“Els Estats Units innoven, la Xina fabrica i Europa regula”. Amb una simplicitat enganyosa, la frase vol resumir una pretesa divisió del treball en l’economia mundial que relega els europeus no només a un rol secundari, sinó clarament al paper més antipàtic. Segons aquesta visió, els Estats Units seguirien tenint el paper de pioners que la història sembla haver-los reservat (ajudats, en la visió que Trump està imposant, per un poder militar capaç d’intervenir sense fre legal en tot el continent), la Xina hauria esdevingut la fàbrica del món (no sempre per mèrits propis: una altra versió de la frase diu “la Xina copia” en lloc de fabrica) i Europa apareix entossudida a posar traves al lliure mercat mentre s’enfonsa en la inoperància. La veritat, però, és més complexa.
És cert que, en ocasions, la Unió Europea sembla delerosa de contribuir a dibuixar una caricatura que la presenta com un espai econòmic dominat des de Brussel·les per uns buròcrates que no tenen altra feina que imposar unes regulacions exagerades, si no directament extravagants: per dir-ne una, el fet que no es pugui separar el tap de les ampolles de plàstic, de manera que cada vegada que fas un glop t’arrisquis a clavar-te’l a l’ull. O, més seriosament: crec que a la majoria ens costa d’entendre com Brussel·les pot proposar 9,7 jornades de pesca a l’any (em fascina imaginar la jornada del 0,7: què han de fer els pescadors, tornar abans a port?).
Però la caricatura amaga un fet històricament incontrovertible, i és que el benestar europeu té a veure amb la seva capacitat de sotmetre els mercats a regulació. Per contra, l’absència de regulació solament afavoreix una minoria que, mentre s’enriqueix a costa dels altres, deixa per al conjunt de la societat les despeses del seu enriquiment (en forma de contaminació ambiental, de crisi habitacional o dels terribles efectes de la desigualtat). Pot semblar anecdòtic, però en un viatge recent a Nova York, pujant per la Cinquena Avinguda, vaig descobrir, esgarrifat, que un gratacel espantós tapava l’Empire State Building, el símbol més poderós de la ciutat d’un segle ençà. Quan vaig preguntar com és que havien deixat construir aquell despropòsit, la resposta va ser ben senzilla: “Free enterprise”, lliure empresa.
Tanmateix, han arribat a la Unió Europea els aires desreguladors. Impulsats per l’enorme capacitat de propaganda de l’administració Trump, han començat a afectar polítiques bàsiques com el Pacte Verd Europeu o la imposició de taxes a les grans tecnològiques nord-americanes, a banda del rearmament forçós. Sylvie Kauffmann, la directora editorial de Le Monde, adverteix que “L’ofensiva trumpista planteja un doble repte per a Europa, tant pel que fa a la seguretat com a la ideologia”. I sentencia: “Aquest últim és el més perillós”. I, podríem afegir, sovint és el més difícil de combatre: a la retòrica de l’extrema dreta només s'hi pot fer front amb l’anàlisi rigorosa. És el que feia fa poc, al mateix diari, l’economista francès Gabriel Zucman, deixeble de Thomas Piketty que ha proposat un impost especial per als superrics, anomenat “taxa Zucman”. En un article recent, Zucman constata que aquesta “és la idea de moda, tant a Brussel·les com a Washington: els Estats Units s’enlairen; Europa es queda enrere”. Un leitmotiv reflectit fins i tot en la ja famosa estratègia de seguretat nacional de la Casa Blanca, en què s’afirma que “l'Europa continental ha vist disminuir la seva quota del PIB mundial del 25% el 1990 al 14% actual, en part a causa de les regulacions nacionals i transnacionals que soscaven la creativitat i l’emprenedoria”. Per contra, Zucman afirma que “la idea d'una esclerosi europea davant d'un suposat El Dorado americà, que és el que fonamenta l’ofensiva desreguladora que actualment sembla triomfar a Brussel·les, no es basa en gaire res”. Per a l’economista francès, els europeus podem estar orgullosos del nostre model: més lleure, millors prestacions sanitàries, més igualtat i menys emissions de carboni, amb una productivitat globalment comparable a l’americana.
La capacitat coercitiva dels Estats Units sembla no tenir límit: Trump, un personatge de moralitat més que dubtosa, ha declarat al New York Times que l’única limitació al seu poder com a comandant en cap és la seva pròpia moralitat. Però si acaba cedint a la pressió i a la propaganda nord-americanes, Europa deixarà enrere allò que ha constituït fins avui la seva raó de ser: garantir als seus ciutadans, a més de pau i democràcia, un sistema públic de sanitat, educació i seguretat social (tot i l’erosió que ha sofert amb l’insuportable creixement de la desigualtat en les últimes dècades). En aquest context, algú podria estar temptat, fins i tot, de deixar de creure en la idea d’Europa. Però convindria que abans ho preguntés als britànics, la majoria dels quals ja estan penedits d’haver sortit de la UE: segons dades oficials, cinc anys després del Brexit, el 55% dels britànics ho consideren un error, mentre que només un 30% pensen que van fer bé. Unes dades que parlen per si mateixes.
