Regularitzar immigrants és lògic
El govern espanyol anuncia una regularització d'immigrants i la dreta i l'extrema dreta (una diferenciació de cada dia més innecessària, en vista de com els partits de la dreta “tradicional” es pleguen i s'adhereixen, arreu, als postulats de la ultradreta) treuen immediatament foc pels queixals. Sembla que haurien d'alegrar-se'n: al cap i a la fi, en els seus discursos d'odi recorren sempre al subterfugi de la lluita contra la immigració il·legal. I recalquen l'adjectiu, si convé sil·labejant-lo: il-le-gal. Així ho va fer, recentment, Xavier García Albiol, un altre subproducte de la política que ha trobat el seu filó de vots i suports en les polítiques de la violència, del racisme i de l'aporofòbia: segons ell, l'expulsió de 400 sensesostre, la gran majoria immigrants, de l'antic institut B9 —amb garrotades policials incloses— no era el que semblava, sinó una forma d'actuar contra la immigració il·legal. El mateix diu la ultradreta europea i americana, de forma pràcticament unànime.
Doncs bé: la primera mesura necessària per aturar la immigració il·legal és regularitzar la situació dels immigrants. És el més lògic: és condició prèvia per després poder fer polítiques socials que afavoreixin la cohesió social i la naturalització de les persones arribades a la recerca d'uns mitjans de vida més dignes que els que han deixat enrere. La regularització d'immigrants va contra les màfies, l'explotació laboral, l'economia submergida i contra la delinqüència que parasita la immigració (funciona a l'inrevés del que solen afirmar les dretes: els immigrants no “venen a delinquir”; ben al contrari, és la delinqüència qui espera ansiosa l'arribada de persones pobres que poden ser explotades amb facilitat). De regularitzacions d'immigrants se n'han fet vuit (ara nou) a l'estat espanyol en els darrers quaranta anys: tres d'elles, per cert, sota el mandat d'Aznar. No n'hi va haver cap, això és cert, en els anys de Rajoy com a president, cosa que el converteix en l'excepció.
Tanmateix, des dels partits de les graciosament anomenades noves dretes, els ha faltat temps per exclamar-se que la mesura és una mostra d'oportunisme per part de Pedro Sánchez (això sempre: o no ho saben, que la política és l'art de gestionar les oportunitats?) i que promou i accelera la “invasió” i la “substitució” del poble espanyol per part de gent forana. Negres, moros i pobres, gent repugnant: això no ho diuen explícitament en els discursos oficials, però se sobreentén. I per si no queda clar, es diu de forma ben clara al dens submon de les xarxes socials i dels pseudomitjans. És un missatge que funciona sempre: d'ençà que hi ha memòria escrita de les comunitats humanes, la xenofòbia (l'odi al diferent, la por al qui ve de fora) és una manera quasi instantània d'obligar una comunitat, o una part gran d'aquesta comunitat, a fer pinya. Som al temps de la mobilitat màxima, de moviments de població massius i de canvis demogràfics abruptes, i això afavoreix els líders que aconsegueixin posar-se al capdavant de la pinya del recel, del temor i de l'odi.