El rei de la mirada espantada i trista

Demà farà 50 anys que Joan Carles I va convertir-se en el successor de Franco amb el títol de rei. Durant un parell d’hores, l’Estat va interrompre el dol oficial i TVE va canviar el senyal continu de la capella ardent de Franco per la transmissió de la jura des del Congrés, aleshores Corts espanyoles. Joan Carles, que tenia 37 anys, va jurar per Déu i sobre els Evangelis complir els principis del Movimiento Nacional. Anava vestit de militar. Feia ulleres de no haver dormit i se’l veia trasbalsat, aclaparat pel pes de la responsabilitat.

Joan Carles no va somriure en cap moment. Els del búnquer li deien “el niñato de Juanito” i l’oposició democràtica a l’exili, i la clandestina de l’interior, l’anomenaven “Juan Carlos I, el Breve”. Al seu primer discurs no va pronunciar ni una sola vegada la paraula democràcia i només va prometre un futur basat en la “concòrdia nacional”. De fet, acabat l’acte, el primer que van fer els nous reis va ser comparèixer davant el taüt del dictador.

Joan Carles acabava de rebre tot el poder, però no tenia cap autoritat, ni pels uns, ni pels altres. I ho sabia. Però per a la immensa majoria silenciosa, formatejada sentimentalment per 40 anys de propaganda, i amb el record encara viu de la Guerra Civil i la postguerra, aquella mirada espantada i trista va ser com una invitació a desitjar que, aquesta vegada, tot allò sortís bé.

50 anys després sabem que aquell rei va acabar el seu regnat malversant el fabulós capital polític que va aconseguir acumular, fins al punt que va haver d’abdicar, i el seu fill i el govern espanyol no l’han volgut a les celebracions oficials. Però avui fa 50 anys va interpretar bé el carrer quan va dir que era una “hora carregada d’esperança”.