Renfe i Adif, de generació en generació
Fa deu mesos, el 9 de març de l’any passat, després de l’enèsima setmana de caos ferroviari, la consellera Paneque va convocar a Barcelona dos secretaris d’estat i els presidents de Renfe i Adif. Van quedar que intensificarien “els treballs d’inspecció d’Adif a Catalunya per garantir la prestació del servei de Rodalies” i reforçarien “els centres d’informació i gestió de Renfe, així com el personal destinat a l’atenció immediata als usuaris en cas d’incidència i informació a la ciutadania”.
Deu mesos després, un accident mortal a Gelida deixa tot el país sense Rodalies qui sap si un parell de dies. ¿Es pot saber què revisen cada nit, que ara hi han de tornar? ¿Es pot saber on és la millora de la cadena d’informació, si ahir la gent no sabia res? I el transport alternatiu, on és? Si cada vegada que plou seguit han de tallar tot el servei, més val que el tanquin, perquè els temporals van in crescendo.
A sobre, pel risc d'ensorrament de l'autopista per la caiguda del talús que va impactar en el tren, han hagut de tallar un sentit de l’AP-7, escenari diari de col·lapses circulatoris. Els maquinistes, després dels accidents mortals d’Adamuz i Gelida, convoquen una vaga del sector. Són els mateixos maquinistes que maniobren contra el traspàs del servei a la Generalitat, que és l’única possibilitat que millori el servei.
La presa del pèl, la pèrdua d’hores de vida, de feina, d’estudis, és colossal. Ho han provat governs dels que volen “trencar Espanya" i dels que volen “el retrobament amb Espanya", però cap no se’n surt. Per què deu ser? Parafrasejant el filòsof, els catalans fan coses quan Renfe, Adif i la xarxa de carreteres de l’Estat els ho permeten.
Fa 18 anys, centenars de milers de persones van manifestar-se als carrers en protesta pel mateix que passa ara. Hi ha càrregues que es transmeten de generació en generació.
