El repartiment

Amb el repartiment d'Ucraïna ja dat i beneït entre els EUA i Rússia, i amb una cimera de pau a Alaska que tan sols haurà estat un primer tràmit per validar l'extorsió davant la comunitat internacional (llegeixi's la Unió Europea) i davant de l'extorquit, que és Zelenski, potser haurà quedat clar que la intenció de Putin quan va entrar dins d'Ucraïna, el 24 de febrer del 2022, no era ben bé desnazificar la zona, com va argumentar reiteradament el president rus. Tampoc es tractava de fer cap intervenció quirúrgica al Donbàs per retirar-se a continuació (durant mesos, el Kremlin va negar que hi hagués una guerra entre Ucraïna i Rússia). Es tractava d'una invasió militar en tota regla, davant la qual Ucraïna s'ha defensat com ha pogut i sabut, amb bastanta més eficàcia i determinació del que es podia esperar inicialment, encara que hagi estat per sortir-ne derrotada. 

La lògica d'aquesta invasió responia a una diversitat de motius, entre els quals sobresurten els anhels expansionistes d'un Putin que fa tres anys apareixia cada dia a la premsa internacional com el nou Hitler, però que ara torna a ser un actor perfectament normalitzat, i amb paper protagonista, dins el teatre geopolític. És oportú subratllar tot això recordant aquells que, fa tres anys, sostenien que no s'havia de donar suport militar a Ucraïna perquè eren “nazis”. També afirmaven que Putin no havia de ser demonitzat perquè representava un contrapoder davant dels EUA, sempre imperialistes i malvats per naturalesa. Avui, Putin és blanquejat pels EUA, concretament per un president anomenat Trump que s'ha autoatorgat, en aquest conflicte, un paper arbitral que ell interpreta des de l'oportunisme i la cowboy diplomacy que tant els agrada, a ell i als seus secretaris d'Estat. Pel que fa a la relació amb Putin, al president americà i al rus els fan topar de vegades les seves egolatries desmesurades, però estan absolutament d'acord en l'antieuropeisme i en la voluntat de desestabilitzar Occident i les democràcies liberals, amb l'objectiu d'involucionar cap a un món autoritari, basat en fronteres fortes i en els mínims tractats de cooperació possibles, tret d'aquells que puguin reforçar l'hegemonia dels EUA i Rússia. 

És un plantejament insuficient, que descuida el paper decisiu que juga l'àrea de l'Indopacífic en l'escenari actual i en el futur a curt termini. Però és el plantejament del Kremlin i la Casa Blanca, que es reparteixen el territori ucraïnès, i els seus recursos, mentre debiliten encara més l'OTAN i la Unió Europea amb l'assentiment servil de dirigents com Mark Rutte o Ursula von der Leyen. Referir-nos a la irrellevància d'Europa s'ha convertit gairebé en un lloc comú, però fora bo preguntar-se si aquesta irrellevància no la tenim, també, massa interioritzada. Si no hem de poder exigir-li més a una Europa que, en comparació amb els gegants, sabem que sempre serà petita. Però aquesta petitesa pot convertir-se en una excusa, quan el problema és també de falta de consistència pel que fa a la vertebració política i els lideratges de la UE.