Repartint el pastís de la inflació
La inflació és una mala cosa. Una mala cosa per a l'economia. Durant l'Edat Mitjana va haver-hi èpoques en què una barra de pa podia costar el mateix durant cent anys. L'estabilitat dels preus produeix una sensació d'estabilitat al ciutadà, al treballador, a l'estalviador i a l'empresari.
La inflació és com l'erosió de les roques: igual com desapareix la pedra, convertida en pols, desapareixen els diners al perdre el seu poder adquisitiu. A ningú li agrada la inflació. És el fenomen econòmic més difícil de gestionar perquè està lligat a lleis físiques (la quantitat de diners en circulació en relació a la producció real de béns i serveis), així com a la psicologia de les masses i els agents econòmics. La inflació s'ha definit com l'impost dels pobres. Un impost encobert, esclar.
Els bancs centrals són els principals responsables d’assegurar l’estabilitat dels preus. El problema és que estan polititzats de fa temps i, atès que tenen el poder absolut per crear diners, s’han convertit en finançadors del dèficit públic. L’origen de la inflació actual està en l’encariment de les primeres matèries, però també en l’orgia monetària que arrosseguem de fa dues dècades. Ho diré rotundament: bona part de la inflació actual és el resultat de finançar dèficit amb diners sorgits del no-res i de prendre’ns el que ja no poden prendre’ns via impostos. I aquest és el problema de fons. Els bancs centrals seguiran sostenint els drets socials comprant deute i salvant països en fallida, així que als agents socials només els quedarà repartir-se la inflació.
L’últim Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva, pactat entre els sindicats, la patronal i el govern, no és més que un acord per repartir-se la inflació. Això s’assembla cada cop més a una economia planificada. De fet, l'acord està subjecte a quant guanyin les empreses i quant pugin els preus. Dit altrament, el pastís es repartirà fent que tots quedin ben plens. No està malament. Ja ho deia el gran matemàtic i premi Nobel d'economia John Nash: quan l'economia no funciona, val més deixar-se de ximpleries i acordar-ho tot entre les parts. Menys llibertat, però més estabilitat. A vegades el lliure mercat no funciona. Especialment quan no és lliure...
