La República espanyola vista pels estrangers (1931)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe la crònica de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) enviada des de París i publicada ara fa 90 anys a La Veu de Catalunya (11-VII- 1931), diari vinculat a la Lliga Regionalista, el partit conservador catalanista liderat per Francesc Cambó (Verges, 1876 - Buenos Aires, 1947). En la crònica, gènere híbrid, Pla hi posava més dosi d’opinió que no pas d’informació.

Els observadors de la política espanyola han fet remarcar moltes vegades que la República instaurada el dia 14 d’abril ha tingut molt mala premsa a l’estranger, i en general, que els actes del Govern Provisional, com un tot, hi han estat presos i hi són presos amb una aprensió creixent. Això és absolutament cert. El canvi de règim, en si, ha estat sempre mal comprès a l’estranger. Europa es debat enmig de dificultats considerables, i, llevat de França, que és el país del món que té els interessos econòmics més equilibrats i més sincronitzats, es troba enfonsada en un marasme agudíssim. Això ha fet que la gent es demani, de Pirineus amunt, per què Espanya, que era el país, després de França, de més accentuada prosperitat relativa -és a dir, donades les seves possibilitats naturals-, s’ha llançat tan a ulls clucs a una experiència que, momentàniament almenys, l’ha de fer caure en una fase de dificultats, de problemes greus i d’inseguretat. Hom no comprèn, en un mot, de Pirineus ençà, l’aire romàntic que ha pres la política espanyola: aquestes ganes puerils d’inventar fórmules noves, la ingènua demagògia que hi domina, la necessitat que semblem tenir de plantejar-ho tot en termes abstractes i absoluts, àdhuc la justícia, que és la cosa més relativa de la terra; [...] Tot això ha fet creure a l’estranger que s’ha produït a Espanya un profund divorci entre les necessitats purament oligàrquiques de la classe política triomfant i les necessitats socials del país mateix, i que aquest divorci, si s’accentua, podria ésser per a Espanya de conseqüències socials i polítiques -tot i que tothom ha observat la lentitud de les reaccions en el nostre país- gravíssimes. A Europa no li convé de cap manera que Espanya esdevingui un nucli de caotisme i d’inseguretat. El perill del comunisme està exclòs, certament, però hi ha quelcom pitjor que el comunisme, i és que, sota la capa de la realització d’una política demo-socialitzant, Espanya pugui viure, per un temps més o menys llarg, amb les brides del Govern per terra i en un estat de descomposició de to menor que corqui l’estructura interna del país. Els pobles volen ésser governats, i, efectivament, els pobles més governats i més disciplinats són els que han sabut organitzar, corregint-la amb principis d’eficàcia, la seva democràcia. És per això que els observadors estrangers han seguit amb el més gran interès tots els símptomes que s’han produït a Espanya de sentit positiu, i els han concedit un ample crèdit de confiança. La realitat, desgraciadament, ha semblat complaure’s a tirar per terra aquestes bones disposicions. Els resultats electorals de les Constituents confirmen la impressió del primer moment: això és, que les Corts seran una assemblea atomitzada, constituïda per grups i grupets de sentit particularista i anàrquic, difícilment manejables, inexorablement rebels. [...]