La resistència
Al teu entorn hi ha arquitectes honrats que renuncien a projectes especulatius que els donarien ingressos generosos, metgesses que no canviarien el CAP del Raval per un altre de menys intens, cuineres que ens alimenten honestament i cambrers que coneixen el nom i les manies de tots nosaltres, gestores públiques honestes que transformen l’espai comú de la ciutat, editors que busquen llibres com tresors, periodistes capaços d’homenatjar en el moment de la mort els pianistes que ens han donat vida, nens que ajuden a la fruiteria dels pares i aprenen de què va la cosa, gent que aixeca les persianes ben d’hora ben d’hora i altres que corren a agafar l’últim metro. També hi ha promocions de joves que es llicencien amb el futur per estrenar i aplaudeixen com si s’enfonsés la sala quan el germà agafa a pols per asseure’l a la cadira de rodes un llicenciat amb una greu discapacitat a punt de recollir el seu diploma. Hi ha famílies que ho lluiten i professors que ho fan possible. També hi ha empresaris conscients i científics que investiguen, senyores que netegen i cuiden els nostres avis com si fossin seus, i tots ells estan calculant quant han de pagar a Hisenda.
Òbviament també hi ha gent que viu en un traster, traficants de droga i un soroll polític que amenaça amb asfixiar-nos amb trames de polítics i constructors corruptes, puteros i milers d’hores de gravació. El fangar polític és tan gran que ens amenaça l’estat d’ànim i molts ciutadans tenen la temptació de fugir de la política o dosificar-se la informació sobre el detall de la profunditat i la pestilència de la cosa.
La corrupció política és sempre una amenaça. De fet, un breu repàs permet fer una llista impactant. El cas Gürtel, una trama de comissions i suborns vinculada al PP que va implicar la seva cúpula i per la qual es van defraudar uns 120 milions d’euros; el cas dels ERO d’Andalusia, en què el PSOE va permetre el desviament de 680 milions d’euros en ajudes públiques fraudulentes; el cas Palau, en què Convergència Democràtica de Catalunya va cobrar comissions il·legals a través del Palau de la Música, amb un frau estimat de 6,6 milions d’euros; el cas Púnica, una xarxa de corrupció associada al PP que va moure uns 250 milions d’euros en contractes fraudulents; el cas Nóos, que va afectar la casa reial i el PP balear, amb el desviament d’uns 6 milions d’euros per part d’Iñaki Urdangarin, i el cas Kitchen, un operatiu il·legal des del ministeri de l’Interior per espiar l’extresorer del PP i obstruir la justícia, amb fons reservats públics malversats.
La corrupció a Espanya ha començat històricament per la Corona. No oblidem el rei emèrit Joan Carles I. En l'àmbit econòmic, es va vincular el seu nom al cobrament de comissions il·legals per l’adjudicació del tren d’alta velocitat a la Meca, amb un ingrés de 65 milions d’euros en un compte opac a Suïssa a través de la fundació Lucum. També es van descobrir diversos comptes i estructures en paradisos fiscals, com la fundació Zagatka, que finançava despeses luxoses com vols privats. Per evitar problemes judicials, Joan Carles va fer dues regularitzacions fiscals per valor de més de 5 milions d’euros, reconeixent que havia ocultat ingressos i taponant l’acció de la justícia. Les investigacions obertes tant a Espanya com a Suïssa van ser arxivades i va marxar a l’exili als Emirats Àrabs el 2020.
L’Espanya corrupta no només significa grans pèrdues econòmiques, sinó que erosiona profundament la confiança ciutadana en les institucions democràtiques, i això té conseqüències en moltes decisions petites i grans. També afecta la confiança en el futur. Aquest és el gran delicte: allunyar els ciutadans de l’interès i la confiança en la gestió honesta de la cosa pública, de l’interès per la informació i l’exigència de responsabilitats de manera honrada. L’ambient de corrupció i el "tots són iguals" alimenta el cinisme i la corrupció a qualsevol escala. La pèrdua de confiança en els gestors d’avui alimenta l’extrema dreta demà, i que "la vida iba en serio" ja ho vam aprendre llegint Gil de Biedma. La crisi del PSOE té la política espanyola penjant d’un fil, esperant àudios i les declaracions de tres personatgets que permetin perimetrar el límit de danys. Avui ja ningú posa la mà al foc per ningú i l’extrema dreta es frega les mans. La dreta arribarà al govern en un moment o altre acompanyada de l’extrema dreta i tenim els exemples de les seves polítiques a les Balears i el País Valencià. Mentrestant, per sort encara hi haurà gent intentant fer bé les coses i respectant la democràcia i confiant-hi. Periodistes inclosos. Bona revetlla.